Des de la Plana

Josep Usó

14 de maig de 2019
0 comentaris

Glamour i ignorància.

Ahir vaig llegir un article del professor Joan Ramon Resina que em va deixar impressionat. Resulta que algunes de les universitats més prestigioses dels EUA admeten estudiants que no s’ho mereixerien per les seues qualitats intel·lectuals; i ho fan a canvi de diners. I que també hi ha empreses que ofereixen serveis de “negre” per a fer tesis doctorals, treballs de tota mena i, fins i tot, dobles per a fer examens. L’objectiu és que els fills de casa bona, o aquells que tinguen prou diners, puguen tindre títols  universitaris que no es corresponen amb els seus coneixements.

Sembla una versió més sofisticada del mètode castís espanyol de crear universitats i “escoles” que donen titulacions a veritables analfabets per tal que puguen aparentar ser alguna cosa diferent d’allò que són.

Tot plegat, deixa en mol mal lloc a tota la institució universitària. Perquè aquestes, les universitats, són els llocs on se suposa que el coneixement és el més important. Quan el saber es vol convertir en mercaderia deixant de banda l’esforç i la capacitat, aquest es converteix en un succedani de molt mala qualitat. Perquè convertir a una persona en un expert en qualsevol disciplina és un treball difícil i llarg. Una feina en la qual intervenen moltes persones. I també l’atzar i la sort. Al final del procés, però, aquella persona s’ha convertit en un valor. Un valor que pot influir en la prosperitat del lloc, o del país, on treballa.

I l’esforç i la capacitat no es poden comprar amb diners. El fet de ser fill de ric, de rei, de llaurador o de paleta no et fa més apte per a estudiar. La història de la Ciència està plena de científics fills de casa humil. Des de Faraday fins a Ramon y Cajal. Des de Fleming fins a Feynman. I no té sentit voler que tothom tinga una titulació universitària, especialment si la família té diners. La història també està farcida de rics i fills de rics que no han assolit cap titulació universitària. A tall d’exemple, podríem comptar els científics pertanyents a qualsevol família noble o reial espanyola en els darrers tres-cents anys. A més a més, aquesta manca de titulació no els impedeix triomfar en la seua activitat. Qualsevol indústria d’un país desenvolupat, contracta científics de diferents àmbis pr a gestionar o desenvolupar les seues activitats.

El problema que es genera amb tot això és la desconfiança en la capacitat dels titulats en aquelles universitats on s’hagen descobert aquesta mena de pràctiques. Que s’estén a tots aquells qui hi treballen cada dia, donant el millor de sí mateixos. Això, sense tindre en compte el problema que es dóna a una societat quan tothom té alguna titulació universitària. Us imagineu un país on tothom hagués de ser jugador de bàsquet? O de futbol? Més enllà de la seua capacitat, hi haurà persones a les quals no els agradarà, aquest ofici. Per no parlar de les bombolles de titulats que després no es poden guanyar bé la vida amb la seua professió perquè en són massa. Fixeu-vos si ara tenim excedents de moltes professions sanitàries, ara mateix.

Al final, al darrere de tot, sempre hi ha una frustració personal projectada sobre un fill o filla que es pot resumir en aquella frase que és una pregunta sense trellat: “I el meu xiquet/la meua xiqueta, perquè no ha de ser metge (o dentista o enginyer)?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!