L’endemà d’unes eleccions, tots els candidats ixen a explicar que han guanyat. És curiós, perquè sempre guanyen tots. I aquestes, les d’ahir, no són una excepció, malgrat que els resultats no hagen segut, per a tots, els que potser esperaven. Els socialistes del PSOE han guanyat en les del congrés i el senat espanyols. Poden estar contents i ho estaven. Com també ho estaven els de Ciudadanos. Tot i que, per aconseguir un pacte entre totes dues formacions, caldrà fer moltes adaptacions. Més pagats encara estaven els de Vox, que han aconseguit que tothom els fera la campanya de franc. Al capdavall, ells han segut els qui han marcat els temes i, especialment, la manca de temes d’interès per a la gent. O els d’ERC. Més d’un milió de vots. Han guanyat a Catalunya en unes eleccions generals espanyoles per primera vegada en quaranta anys. O els de Compromís, que malgrat que els han canviat les eleccions de data per afavorir als socis del Botànic, només han perdut dos diputats al Parlament Valencià.
Curiosament, els qui no semblaven haver guanyat eren els del PP. Aquells del “valor seguro”, no van eixir a dir que havien perdut. El que sí que van fer, com a mínim Pablo Casado, va ser tirar pilotes fora. La culpa era de haver de repartir el vot, de les massa propostes de “centre dreta”, i coses com aquestes. No em deixa de sorprendre que en aquest “centre dreta” s’incloga ell mateix i la gent de Vox.
En tot cas, abans d’un mes, tornem a tindre eleccions. Europees i municipals. I ací, ja comencen a passar coses abans de començar la campanya i tot. Resulta que, de moment, la JEC diu avui que el president Puigdemont i els consellers Comin i Ponsati no es poden presentar com a candidats. I els ho comunica fora de plaç i amb quatre vots particulars en contra. Sembla que la candidatura del president a l’exili té força probabilitats de triomfar. I això es veu que espanta alguns adversaris que no han acabat de guanyar, especialment a Catalunya.
Em sembla que s’acosten temps en els quals caldrà negociar per a poder continuar subsistint. Malgrat siga amb el mateix Dimoni. Al capdavall, totes aquelles posicions que s’han basat en mantindre’s fidel a una interpretació més o menys particular d’un text determinat, tant siga la constitució com qualsevol mena de llibre sagrat, ha acabat escombrada pel pas del temps. Sempre cal tindre present que no hi ha res etern. Que només és qüestió d’usar l’escala temporal correcta. A tall d’exemple, sembla que la mar Mediterrània, que sembla que està des de sempre, només té uns vint milions d’anys d’antiguitat, com a molt. Que abans era una conca profunda i deserta. I que els triomfs aclaparadors del PP al País Valencià hi havia uns anys en els quals molts gent ens deia que ja durarien per a sempre. Doncs, no. Malgrat que en algun poble fins i tot ha guanyat VOX i que hi ha molts votants d’aquesta formació, sembla que es podrà reeditar el pacte del Botànic. I això també serà una petita victòria. Al cap i a la fi, una sola legislatura per a revertir tots els efectes de vint anys de política antivalenciana és molt poc. Això sí. Caldrà que es posen a la feina amb ganes. O els arribarà un endemà trist, com el d’anit de Pablo Casado, que encara no semblava ser conscient de la magnitud de la seua desfeta.
Però mai s’hauria d’oblidar que la política és un art per a negociar qualsevol cosa. Per difícil que siga. Perquè tot allò que és impossible, només ho és fins que es fa realitat. O us penseu que aquell que va contar per primera vegada el conte d’Alí Babà pensava que alguna vega hi hauria comandaments a distància, per a obrir una porta?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!