Sogorb, poble de por.

Avui he anat a l’IES Cova Santa de Sogorb. Dins del progrma “De la mà de la paraula”, fa un temps els alumnes d’un grup d’estudiants d’allà, els de Quart d’ESO B, em van remetre un conte sense acabar. I avui he anat fins allà per tal que veren com havia pogut jo acabar la seua història. Com passa moltes vegades, ha estat una estona molt divertida i enriquidora. Després de saber el final del conte, hem estat una bona estona conversant. M’han preguntat de tot i els he contestat tan bé com he sabut. Mentre, la seua professora, Raquel, els mirava amb atenció, patint per si algú tenia alguna eixida de to. Ha patit de bades. Els alumnes són una colla d’adolescents interessats per aprendre. Com a tot arreu. Cansats per un trimestre massa llarg i una mica angoixats per un examen de formulació que tenien tot seguit. I que, de ben segur, els haurà anat bé. No perquè jo els haja resolt algun dubte. Com passa sempre, perquè se l’han preparat.

Per si us ve de gust, us deixe el conte sencer. Però heu de saber que jo només l’he acabat. Fins el canvi de tipus de lletra, és seu. I, com passa tantes vegades, és una història on les protagonistes són les dones.

 

4t B de l’IES Cueva Santa (Sogorb)

SOGORB, POBLE DE POR

La porta féu cric-crac i el seu cor s’alleugerí. Ràpidament es va dirigir al poble, a la casa on vivia ara i havien viscut les germanes misterioses.

Pensava pel camí: “com puc esbrinar com va ser assassinada Eva? Qui la va matar? Per què?” Li semblava una tasca impossible. Per on començar les indagacions? Mai havia estat massa avesada a imaginar noves situacions. El seu tarannà era més pròxim a pensar en els sentiments i tot allò que podia veure amb els seus propis ulls. Ara es tractava de reconstruir uns fets sense dades ni control. Estudiar els possibles mòbils d’un assassinat. Qui ho va fer, qui va matar aquesta ànima en pena, que a hores d’ara estava furiosa i enrabiada. Eixe era l’objectiu.

Montserrat havia vingut a viure a Sogorb després de rebre una herència que li va deixar el seu únic familiar. Un oncle llunyà anomenat Vicente Soler. Li havia deixat una mansió prop de la part alta del poble, dins del barri conegut com Sopeña. Des del primer dia que entrà en la seua futura casa va tenir la sensació que no havien sigut bones notícies. Ella sentí una forta tenebra dins de l’habitatge difícil de netejar i una sensació anguniosa per part de la gent que la mirava de forma molt estranya pel simple fet de viure en eixa casa.

Al poc de temps, gràcies a una de les dones que lajudaren a netejar, va conéixer la tètrica llegenda que contaven els sogorbins sobre aquesta casa. Més concretament, sobre el quadre de la jove que penjava al saló i del qual s’havien vist, moltes vegades, caure llàgrimes dels grans ulls blaus pintats en el llenç.

Tota la població havia conegut la jove retratada. S’anomenava Eva de Borja i era germana bessona d’una tal Beatriu de Borja que encara vivia al poble. Beatriu, no eixia de casa, era tractada de boja i, més fortament, d’assassina de la seua pròpia germana.

Només li contaren això, Montserrat va recordar que havia sentit els plors. Uns plors anguniosos i constants que eixien del saló on penjava el quadre, però que mai haguera imaginat que brollaren d’una pintura. Per això sabia que Eva demanava ser escoltada. Demanava que algú li fera cas. I va decidir que si volia viure tranquil·la hauria de ser ella qui descobrira que va passar realment.

Va pensar que el primer que havia de fer era parlar amb Beatriu perquè li contara allò que li havia succeït a Eva. Quan picà la porta li obrí una dona d’uns seixanta-cinc anys. El temps havia fet de les seues i ja no s’assemblava en res a la jove del quadre. Una es va quedar jove per a sempre però l’altra va anar envellint sense pietat. El blau dels ulls era l’única característica que conservaven intactes les dues bessones.

Em va fer passar quan li vaig dir que vivia en la casa de Vicente Soler i volia preguntar-li pel quadre de la seua germana. Volia saber què feia un quadre d’Eva en el saló de la casa del meu oncle si elles ja no vivien en eixa casa. Volia saber quina relació tenien elles amb el meu parent. Necessitava respostes. La passió per esbrinar el misteri d’aquesta mort s’estava convertint en dèria per moments.

Beatriu em va contar que les dues germanes havien eixit a passejar al bosc eixe fatídic dia en què Eva va desaparéixer. Tot el poble va veure les germanes allunyar-se del poble cap al bosc proper. Però només van veure tornar Beatriu. Al cap de pocs dies de formar brigades per a buscar, per tots els racons dels bosc, la jove van trobar-la morta. El seu cos aparegué en el saló de la casa de Vicente Soler. On ara mateix penjava el seu quadre i on totes les nits plorava.

Segons Beatriu, Vicente Soler va ser l’assassí d’Eva. Era el nòvio de la jove des de feia poc i no va poder suportar que la seua germana no estiguera segura i decidira deixar-lo. Quan els seus pares es van arruïnar, Soler va comprar la casa perquè no la perderen. Aquest fet ajudà Eva a veure Vicente amb uns altres ulls. Però segons, Beatriu, Eva no l’estimava i ell se n’adonà. Va matar-la per gelosia i ràbia. El cos va aparéixer amb una mossegada a la galta esquerra, com si algú s’excedira a lhora de besar. Li van esgarrapar la roba i mai van trobar les sabates.

Ella va acusar directament el senyor Soler però la policia no havia pensat el mateix. Beatriu, havia sigut l’última a veure Eva. Anaven juntes pel bosc, tots ho havien vist, i no va saber donar una resposta d’allò que va passar entre elles. Beatriu, jurava i perjurava que l’havia perduda de vista i que ja no l’havia tornada a veure. Tot el poble desconfiava d’ella i a partir d’eixe moment va ser acusada sense ser jutjada de per vida. Li tragueren el malnom de l’Assassina. I així fins els nostres dies.

Montserrat va tornar a casa molt preocupada per si realment el seu avantpassat tinguera alguna relació amb l’assassinat. No li agradaria treballar de detectiu perquè el resultat confirmara Vicente Soler com l’assassí. Açò li donà més ànims per a investigar i exculpar l’innocent, fora qui fora.

Només entrar per la porta de casa, els plors començaren de nou. Ja no tenia molta por i va decidir acostar-se al quadre. Li queien unes llàgrimes i els sanglots eren cada vegada més alts, quasi insuportables. Van parar en sec i al mateix temps va caure un llibre en terra de la prestatgeria.

Va dirigir-se ràpidament cap a ell i va observar que es tractava del diari del seu oncle. Començà a llegir-lo i va adonar-se, molt satisfeta, que Vicente Soler no tenia res a veure amb l’assassinat. Eixa nit va dormir tranquil·la.

, per primera vegada des que va arribar a la nova casa.

L’endemà es va asseure a la terrassa que donava a la vall del riu, amb el diari de l’oncle a la mà. El va rellegir lentament i així va saber que ell estimava Eva amb bogeria. Al llarg de dos anys, quasi cada dia, havia anotat en aquelles pàgines que pensava que mai llegiria ningú, el seu amor per ella; i també l’angoixa que li provocava la por de perdre alguna vegada la dona que volia que fora la «seua» dona. Fins que un dia, l’anotació del diari era terrible.

«He sentit uns sorolls molt estranys a mitja nit. m’he desvetllat i he sentit com algú caminava per la planta baixa. He agafat les tenalles de la llar i he baixat a veure qui era. Em pensava que seria un lladre, però no he vist ningú ni tampoc he sentit res més. Només per casualitat, he mirat al saló i allà estava Eva, estirada al terra. No tenia altra ferida que un mos a la galta. No he sabut què fer. No he dit res a ningú. Una por, estranya i infinita, m’ha encadenat al seu despatx; i d’allà no n’he sortit fins que, a mitja vesprada, ha vingut l’agutzil a preguntar-me si sabia alguna cosa d’Eva, la meua promesa. De seguida li ho he confessat tot».

«Avui m’han deixat en llibertat. Ni el caporal del a Guàrdia Civil ni el senyor jutge han trobat cap indici que em relacione amb la mort d’Eva. Estic desfet».

De la lectura d’aquelles pàgines desconegudes per a tothom, Montserrat va deduir que l’assassí havia mort Eva de Borja en algun altre lloc i havia dut el cadàver fins allà per tal d’incriminar l’oncle Vicente. El què no entenia era com s’ho havia fet. Perquè la morta devia ser molt difícil d’arrossegar. I a la casa de l’oncle no es va trobar cap porta ni cap finestra forçada, tampoc. Montserrat es debanava el cervell sense aconseguir treure’n l’entrellat d’aquell misteri.

És molt difícil que ho haja fet una sola persona, això. L’assassí devia tindre un còmplice. Però cap dels possibles sospitosos, ni tampoc l’oncle – que estava molt clar que era innocent- ni la germana, ni ningú, tenien cap possibilitat d’haver-ho fet.

Desconcertada, Montserrat es va encaparrar en descobrir la veritat d’aquell crim terrible que tant de prop l’afectava.

Quan ho va fer, de seguida es va quedar sorpresa.

– Com no se m’ha acudit abans?

No es va poder estar d’exclamar. Ni tampoc va entendre mai que ningú, abans que ella, hagués despenjat el quadre i hagués mirat al darrere. Perquè allà estava la clau. El cap del fil que l’havia de dur fins a la solució d’aquell misteri.

L’anell tenia un únic brillant, enorme. I una inscripció per la banda de dins: EB – QM. 1975». Estava enganxat a un dels cantons del marc. Allà no hi havia res més. EB estava clar que era Eva de Borja, però QM no podia ser Vicente Soler de cap de les maneres. I l’any coincidia amb la data del crim.

Encuriosida, Montserrat va començar a buscar homes del poble que pogueren encaixar com a pretendents d’Eva i amb aquelles inicials. Arribà a demanar el padró municipal a l’Ajuntament, però no en va trobar cap. L’únic, Quintilià Morro; però el 1975 només tenia onze anys.

– I aquest no pot ser.

Va remugar, empipada. Però sabia que aquell anell era la clau de volta de tot el misteri.

– Eva tenia un altre compromís. I aquest era prou ferm com per a comprar-li un anell que devia haver costat un ronyó.

Anava rosegant, mentre es passejava amunt i avall per aquella sala. De tant en tant, mirava el quadre, que ara estava despenjat i que ja no havia tornat a plorar. Però, per més que s’esforçava, no trobava cap explicació. Per això continuava donant voltes i parlant-se sola, obsessionada.

– Si l’home és de fora, no hi haurà manera de trobar-lo, després de tant de temps. Però no. Ha de ser de Segorbe. Perquè havia de conèixer perfectament aquesta casa, per a poder-la obrir, deixar el cadàver i tornar a eixir sense que ningú el veiés. Ha de ser d’ací.

Li va costar esbrinar-ho, fins que se li va acudir la idea. De sobte, es va despertar i va saber que ho havia entès. Al matí següent, va tornar a visitar a Beatriu. De primer li va dir que no li sonava ningú, amb aquelles inicials, però quan ella li va explicar que havia trobat l’anell, l’expressió de sobresalt la va delatar.

– Un… un anell?

– Sí, senyora Beatriu. Un anell amb un brillant gros com un cigró.

Li va dir ella. I la dona es va ensorrar i li ho va acabar explicant tot. QM no eren les inicials de cap home. Eren les de Quitèria Morro, la propietària de la millor joieria de la ciutat.

– Estava enamorada de Eva- li explicava Beatriu, entre sanglots- i em va demanar que li organitzara una entrevista secreta per tal d’aclarir la seua situació. No podia permetre que la meua germana es casés amb el teu oncle.

Montserrat l’escoltava amb la boca oberta i ni tan sols n’era conscient.

– Era molt gelosa, Quitèria. I jo vaig convèncer a Eva d’anar al bosc, aquella vesprada. Nosaltres hi vàrem anar a peu, però Quitèria hi va anar amb el seu cotxe. I ens varem trobar allà, a la vora del camí vell de Gàtova. Elles dues es van estar molta estona parlant, mentre jo me les mirava des d’una pedra grossa on m’havia assegut. Discutien i discutien, i no es posaven d’acord. Per fi, em va semblar que ja es calmava la discussió. Llavors, Quitèria va anar fins el cotxe i va treure una ampolla de xampany i dues copes. La va obrir i totes dues van brindar. Sí que em vaig fixar en que va omplir la copa d’Eva més que la seua, però no vaig sospitar res. Després, mentre tornàvem cap al poble, Eva em va dir que es marejava.

– Dus-me a casa de Vicente- em va demanar. I jo li vaig fer cas. Ja era molt tard i jo volia dur-la al metge, però ella no va voler.

– No. Vull anar a casa de Vicente- em va insistir. Malgrat que jo li explicava que no eren hores d’anar de visita a les cases i que el millor era que anàrem al metge, ella em va dir que no. I que no calia que m’amoïnara, que tenia una clau, de la casa del teu oncle.

– Per això no hi havia cap porta forçada.

Va mussitar Montserrat. I va anar assentint mentre la vella li explicava com, tan bon punt va arribar al saló, Eva es va deixar caure a un selló. Es veia d’una hora lluny que la dona ja no s’aturaria fins haver-li-ho explicat tot.

– Estava molt malament. Jo estava espantada. Volia cridar el metge, a la policia, a algú. Però ella va insistir en que no.

– Ves-te’n, Beatriu. Em posaré bé de seguida- van ser les seues darreres paraules. Em va donar la clau; jo vaig eixir d’aquella casa tant de pressa com vaig poder i vaig tancar al meu darrere. Ja no hi he tornat ni mai més ho faré. Encara no un un mes més tard, Quitèria Morro es va matar. Tothom estava convençut que va ser un accident. Va perdre el control del cotxe damunt del pont del barranc d’Albentosa, anant-se’n cap a Saragossa. Però jo sé del cert que no va ser un accident. Es va suïcidar. Era el què em faltava, per acabar-me d’enterrar amb el remordiment.

Montserrat estava tremolant, malgrat que era ple estiu. Aquella història l’havia trasbalsada del tot.

– I la mossegada de la galta?

Va aconseguir preguntar, per fi.

– D’això no en sé res, jo. Pot ser fora el gosset que tenia el teu oncle. Boira, es deia. I s’estimava molt a Eva. Tal vegada la va voler despertar i la va ferir sense voler.

Li va respondre Beatriu.

Des d’aquell mateix dia, Montserrat viu feliç a sa casa. Ja ha desembullat un misteri que encara aclapara la resta de la ciutat de Segorbe. El quadre i l’anell els va regalar a Beatriu de Borja. I al lloc que va deixar buit el llenç a la paret del saló, ha penjat un oli del passeig del Rialé que li sembla molt més alegre. On vas a parar!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *