Cultura i Ciència.

Àpunt ha entrevistat el químic Avel·lí Corma. Aquest científic és un dels majors especialistes en catàlisi del món. Possiblement, el premi més prestigiós que ha aconseguit en la seua dilatada carrera científica és el de la Societat Americana de Catàlisi Química.

I, davant de la pregunta, molt raonable, de què demanaria als polítics, ha donat una resposta molt assenyada i senzilla. Simplement, tindre un pla. Saber què volem ser d’ací a, per exemple, deu anys. Així es podria saber a qui contractar, quin instrumental seria necessari i quina mena d’instal·lacions. Sembla molt senzill d’aconseguir, però molt em tem que tant al País Valencià com a Espanya en general, això siga impossible.

Malgrat les retallades constants en ensenyament i en investigació, continuem formant bons professionals científics. I els científics donen el millor d’ells mateixos en els primers anys de professió. El seu treball és difícil i necessita temps i mitjans. Molt sovint, l’instrumental de laboratori suposa inversions molt altes. I els científics, com la resta de mortals, volen poder viure amb dignitat. Això vol dir que necessiten poder cobrar un sou (que es guanyen de sobres amb el seu treball) que els permeta, per exemple, mantindre una família.

I això és difícil, ací. Perquè, d’una banda, el sistema de selecció de personal investigador és molt rígid i endogàmic. I, a més a més, amb la inversió sota mínims, les retallades sempre estan presents. Molts dels joves investigadors depenen, per a menjar, de beques que es poden renovar o no, depenent de múltiples factors. I aquesta incertesa no contribueix mai al bon rendiment intel·lectual.

D’altra banda, a tot arreu són apreciats, els joves investigadors. De manera que, sovint, se’ls ofereix, als joves científics espanyols o valencians, algun contracte o beca de llarga durada en altres països. Sovint, aquestes persones, joves i ben formades, troben allà on van, algú amb qui compartir projecte i vida. I es fa difícil que tornen, especialment si la situació ací sempre és precària.

Probablement, si li pregunteu a un polític en actiu, us dirà que fan tant com poden per a millorar la situació, que hi ha una crisi que impedeix fer segons quines inversions, que hi ha projectes que són molt costosos o qualsevol altra excusa per l’estil. En realitat, no hi ha, pràcticament, científics que es dediquen a la política, per ací. De manera que no entenen quina és la utilitat d’un institut d’investigació o d’un departament que inverteix molts recursos en investigacions. Especialment, quan es tracta d’investigacions teòriques, que són aquelles que no tenen cap aplicació pràctica propera. Diguen el què diguen, molts polítics ho consideren una despesa cara i prescindible. I van retallant els recursos.

Finalment, el resultat és un país empobrit que es veu obligat a comprar fora les tecnologies que no s’han desenvolupat ací. Fixeu-vos, a tall d’exemple, que pràcticament no hi ha multinacionals espanyoles en cap sector industrial punter. Una indústria important a la Plana, per exemple, és la ceràmica. I en cent anys ha sigut incapaç de desenvolupar una indústria pròpia que fabrique forns o premses per a ceràmica. Les compra a empreses italianes o alemanyes. I clar; aquestes, tant poden vendre la seua tecnologia a les empreses de la Plana com a les xineses, brasileres o de qualsevol altre lloc. Al final, sempre ens arriba el moment de queixar-nos del fet, lamentable, que es perden mercats i negoci.

Però és que no hi ha millor negoci, en termes de rendibilitat, que la investigació. Però és una inversió a llarg termini. Una cosa semblant a la hostaleria. Un hotel requereix una inversió inicial forta i un manteniment constant. Però dóna beneficis al llarg de molts anys. I proporciona feina qualificada a molts treballadors. Fer apartaments i vendre’ls dóna molts beneficis a curt termini, però després només deixa exigències (quasi sempre justificades) per part d’uns propietaris que demanen uns serveis als quals tenen dret. Això, sense comptar que, una vegada has venut l’apartament ja no és teu. Mentre que si mantens l’hotel, sempre és teu.

Doncs això. Els polítics d’ací no tenen cap mena de pla de futur. A tot estirar, volen mantindre un càrrec que els permeta continuar vivint els propers anys. O els propers mesos.

Tota la raó, té el professor Corma. Però molt em tem que es quedarà amb la raó i ningú li farà cas. Al menys, mentre no canviem, i molt, les regles del joc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *