A hores d’ara, l’entrevista del ministre Borrell a una televisió alemanya ja haurà segut comentada per gairebé tothom. Però hi ha un aspecte que encara no he llegit enlloc. L’home s’enfada perquè les preguntes que li fa l’entrevistador no li agraden. I, de sobte, perd els papers. Diu que s’ha acabat, es lleva el micròfon, s’alça i se’n va. Mentre, l’entrevistador el mira, impassible. Apareix un rètol que diu que Borrell ha parlat una estona, petita, amb els seus assessors i després ha tornat a l’entrevista. Segurament, els assessors li hauran dit que l’escàndol de no tornar seria majúscul. I veient el rebombori que ha ocasionat l’entrevista sencera, si no hagués tornat seria massa.
Però és que el comportament del ministre no és tan estrany. Al seu país, en el sistema educatiu es posa molt èmfasi en el “fracàs escolar”. I se’n diu així del fet que algun alumne no acabe els estudis. Però és que els estudis són exactament els mateixos per a tots fins els setze anys. Els mateixos. Tant és que sigues llest com obtús. Treballador com malfaener. Que t’agraden les Matemàtiques com treballar de fuster. Per a tots hi ha el mateix. I clar; no tothom és igual, ni té els mateixos interessos ni les mateixes capacitats. Però això al Sistema tant se li’n fot. El més barat és tindre a tots els joves tancats en uns centres envoltats per parets ( a Europa costa molt d’explicar perquè els instituts estan envoltats de parets i amb les portes tancades). Per als joves, després de l’institut hi ha atur i poca cosa més. Treballs precaris, en tot cas.
Com hi ha molts alumnes que perden l’interès per estudiar Literatura, Biologia, Matemàtiques o Història en arribar a l’adolescència, deixen d’estudiar. Llavors, deixen d’aprovar els exàmens. Suspenen i, com a pitjor perspectiva, han de repetir curs. El sistema no es planteja ensenyar oficis com el de fuster, el l’electricista, el de mecàniques especialitzades o el de paleta. Tots aquests, requereixen consumir materials que costen diners. I l’administració educativa mai ha estat disposada a gastar més enllà de l’imprescindible. Per això hi ha el mateix per a tots. I molts desencantats que deixen d’estudiar.
Ja fa anys, l’administració educativa va inventar-se aquell concepte del fracàs escolar. I va començar a culpar als docents d’aquest fracàs. Perquè no feien prou atractives les seues matèries. Com si estudiar logaritmes, el concepte d’oxidant, l’estructura atòmica o la literatura medieval catalana es pogués fer de manera divertida per a tots. Però el cas és que s’ha anat aconseguint que els nivells d’aprenentatge per a tots baixen (per a fer-ho tot més assequible i disminuir el fracàs escolar). I, una vegada convençuda la Societat que la culpa de que hi haja molts joves que no estudien és dels ensenyants, aquesta societat s’ha abocat en contra d’ells. I apareixen els alumnes i els pares exigint als professors que aproven els fills perquè “han treballat molt”. I es donen casos en els què, algun pare o mare que ni tan sols va ser capaç, en el seu dia, d’acabar l’ensenyament primari, gosa qüestionar la feina d’un professional que ha passat anys a una Facultat.
El cas és que, un percentatge apreciable d’alumnes, detecta des de molt jove, que si no treballa, ningú li exigirà res. I que al final, quan ja tinga edat per anar a treballar i cap mena de titulació, se li oferirà alguna mena de programa que li permeta tindre un títol sense necessitat de fer pràcticament res. Ací, les paraules clau són diversificació, adaptació, disseny curricular adaptat, competències bàsiques, objectius programàtics específics i altres bajanades semblants.
Tan bon punt un jove detecta que al final hi ha aquest forat, es nega a fer cap altra cosa. I els pares van als centres a veure quines possibilitats hi ha d’admetre el seu fill (o filla) en aquesta mena de programes. Mentre això no arriba, i mai és abans dels quinze anys, hi ha molts alumnes als centres de Secundària que no fan res, tot esperant l’arribada del forat. I els pares els ho permeten. De la mateixa manera que els compren mòbils cars, roba cara o qualsevol altre caprici sense ensenyar-los que les coses tenen un preu. Aquests alumnes són molt fàcils de reconèixer. Tenen fòbia a la frustració. Cada vegada que algú els discuteix, s’enfaden molt, criden i amenacen amb totes les penes de l’infern a aquell que els ha contradit en les seues expectatives. Són uns malcriats. Fa molts anys, tots els xiquets apreníem a conviure amb les frustracions. I quan algú es revelava contra la negativa a un caprici impossible, n’hi havia prou amb un “no” seriós. D’això se’n deia educació.
Segur que ara mateix tots podeu pensar un instant i recordar a qualsevol malcriat d’aquests al qual coneixeu. És aquell que s’emprenya i crida per qualsevol fotesa sense importància. I que us deixa de parlar perquè no li doneu la raó quan no la té.
Bé. El cas preocupant és que el ministre Borrell, si us fixeu, reacciona com un marrec malcriat. I ja ha complert els setanta anys. Que vol dir que ja no millorarà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!