La dieta.

Aquesta setmana he escoltat alguns dels testimonis del judici contra Catalunya que es fa allà a Madrid. I he vist i he sentit el mateix que tothom. Ara podria parlar del baix nivell d’expressió oral que tenen els testimonis, membres d’aquelles institucions que s’anomenen “fuerzas de seguridad del estado”. O del seu començament fatxenda que de seguida que se’ls pregunten detalls concrets s’arreceren en la ignorància o l’oblit més vergonyós. O en els capots que ha de treure el senyor que presideix aquell… allò.

Però hi ha una sèrie de detalls que em criden l’atenció. Els testimonis amaguen la seua cara i el seu nom darrere d’una clau de lletres i números. I diuen que van sentir molta por. Mentre, segurament per a protegir-los d’uns records que els deuen resultar tan terribles, el jutge Marchena no permet que es vegen els vídeos dels fets. Malgrat tot, les defenses aconxegueixen acorralar-los un rere l’altre en contradiccions flagrants, quan no falsedats contrastables. Com és normal, per això no passa res. El tribunal és d’allà i es juga amb les regles d’allà.

Però els arguments que van repetint una vegada rere l’altra, em fa pensar en dues coses. De veritat no tenen cap guionista menys dolent que el que ha bastit aquella història que vol ser de por i només fa riure? Hem de recordar que en base a arguments com els que allà s’expressen en veu alta, hi ha persones innocents tancades a la presó. O a l’exili.

I segona. Aquestes persones, que diuen haver viscut unes històries apocalíptiques que tenien lloc al mateix temps que elles mateixes agredien persones que feien cua per a votar sense alçar ni una mà mentre els colpejaven, no patiran alguna mena d’abducció? No podria ser que la seua percepció de la realitat estigués deformada per alguna substància que se’ls hagués afegit a la dieta, encara que fora sense el seu consentiment ni coneixement? Algú vigila la dieta d’aquestes persones? Si no és això, pot ser siga un efecte secundari de les moltes hores de gimnàs i dur entrenament que han de suportar per tal de poder fer actuacions com les d’aquell dia. I els següents.

Ja ho diuen al meu poble. Tots els masses són mals. Pobres. Son massa sensibles a les males mirades. O al mal d’ull. O a totes dues coses. Diu que per al mal d’ull, el que va bé és dur sempre una creu de Caravaca. Probablement, aquesta també és una superstició sense solta ni volta, però si els ajuda a deiar enrere els seues traumes… O, com a mínim, a parlar amb una mínima correcció. Ja tenen raó , ja, els qui diuen que el Espanyol (que és el que nosaltres anomenem Castellà) està en perill.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *