El futur de les taronges.

En pocs dies de diferència, m’han arribat dues notícies relacionades amb el futur del cultiu de taronges al País Valencià i també a la resta de la Península Ibèrica. Totes dues fan referència a noves plagues que ens han arribat recentment. D’una banda, el “Cotonet de les Valls”, el Delottococcus Aberiae, que s’anomena així perquè es va detectar cap a la subcomarca de les Valls, al nord de la província de València, el 2009. Sembla que ens va arribar aprofitant la facilitat que té per a subsistir aprofitant el comerç de plantes i flors procedents de tot arreu. Aquesta nova plaga, té tractament. Caldria fer un tractament quan l’animalet ja està en l’arbre però també un altre per a controlar les formigues, que són, en bona mesura, les qui el distribueixen per les rodalies dels brots tendres, per tal d’aprofitar les seues secrecions. Aquest tractament, però incrementarà uns costs que ja no es poden assumir amb els preus que es paguen actualment; degut en bona mesura a la política d’importació lliure o pràcticament lliure, de països tercers que no respecten les mateixes garanties sanitàries que la fruita valenciana.

D’altra banda, segons informa el Comité de Gestión de Cítricos, sembla que ja han arribat a Galícia i al nord de Portugal els vectors (els insectes que són capaços de escampar-lo) d’un bacteri que afecta els cítrics en general. És el bacteri que causa el Huanglongbing (HLB). Fins ara, la Mediterrània és la única àrea productora de cítrics al món que no s’ha vist afectada per aquesta plaga. El seu problema rau en que no té cura ni tractament i que afecta fatalment les plantacions. A tall d’exemple, en poc més de set anys, aquest bacteri ha reduit a la meitat la producció de cítrics de l’estat de Califòrnia. Es preveu que, donades les característiques de minifundi i poca capitalització del camp valencià, aquest bacteri podria deixar el cultiu dels cítrics, taronges i llimes principalment, com a residual en 15 anys.

Mentre això passa, els nostres polítics continuen més preocupats per qüestions tàctiques que afecten principalment a la possibilitat de conservar o no la seua cadira a curt termini. I pel que fa als polítics d’Espanya, aquells només pensen en com continuar-nos esquilant. El més trist és veure com molts valencians, molts d’ells vinculats directa o indirectament a l’agricultura, encara els continuen escoltant. Quan se n’adonaran, només seran, serem, un record ancat a un museu.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *