Després de la declaració de Jordi Cuixart ha quedat clar que el tribunal suprem no només no té cas, sinó que ha d’anar amb compte. Segurament, ja tenen decidia la sentència. O potser tampoc. Però els presos polítics i les seues defenses, malgrat les lamentables condicions en les que es veuen obligats a defensar-se, els acorralen sense pietat. Tenen molt més nivell que ells. I ara, quan començaran a arribar els testimonis, aquests també s’hauran d’enfrontar a les preguntes dels defensors. Vulgues que no, no poden quedar bé. I cada vegada, les notícies d’allà dins es van filtrant. Els observadors internacionals no defalleixen i hi són presents cada dia. Malgrat els entrebancs injustificables. I la gent d’Espanya també va prenent consciència del què hi ha. Com més va, més clar es veu que les urgències i la improvisació del més de setembre, octubre, novembre i desembre del 2017 comença a passar-li factura a una Espanya en caiguda lliure per un pendent ferroviari impossible de superar.
Només cal veure que els togats perden els nervis quan les seues pobres actuacions mouen a riure el públic. Un muntatge preparat per aterrir és com una pel·lícula de terror. Si el públic se’n riu, és un fracàs absolut. Com a mostra, la declaració de Jordi Cuixart. Que, a més a més, dispara les altes a Omnium i les adhesions al Consell de la República.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!