Fa temps, molt temps, que estem confosos. Hem perdut el camí i anem avançant per un altre que, segurament, no ens durà enlloc. O bé, si ens du a alguna part, serà a un precipici. Els humans tenim un únic òrgan desenvolupat d’una manera veritablement eficient: el cervell. I per aquest desenvolupament del cervell ho hem sacrificat tot. De fet, tenim molts problemes per a nàixer, perquè el cap és molt gros per al canal pèlvic de la mare. I encara així, quan naixem som immadurs. Necessitem un cert temps fins que els ossos del crani s’acaben de soldar. I també necessitem un llarg període d’aprenentatge de totes les habilitats que ens permetran apanyar-nos bé en les relacions amb la resta dels individus de la nostra espècie i amb el nostre entorn en general. Per tant, les nostres cries són poques i valuoses.
Amb el temps, hem desenvolupat una cultura molt ampla. I hem descobert que ja no ens és possible saber-ho tot. Hem de fer una tria dels coneixements que hem de transmetre als nostres fills i ja no ho podem fer oralment. Necessitem dur-los a l’escola. Allà, uns mestres, els ensenyen tant com poden. I d’això en diem aprenentatge. Al final d’aquesta etapa, cadascú ha de saber tot allò que el puga ajudar a fer algunes activitats que li permeten “viure”. Aquest període pot ser més llarg o més curt. Això depèn del país i de les circumstàncies. I pot tindre etapes molt diferents. Hi ha llocs on ni tan sols els xiquets tenen l’opció d’anar a l’escola; per contra, en altres, hi estan obligats a anar-hi molts anys.
En el cas concret de l’estat espanyol, es va assolir la obligatorietat d’anar a l’escola ben entrat ja el segle XX. Fins molt avant, de fet fins els anys setanta del segle passat, en escoles separades per sexes. I amb programes diferents. Des d’aleshores, s’han produït avanços que, en molts casos són aparents. De la obligatorietat d’anar a l’escola fins els dotze anys es va ampliar fins els catorze quan es va implantar el BUP. En entrar a la UE, es va tornar a allargar fins els setze. I ara, estem ací. Però Espanya mai s’ha caracteritzat per invertir massa en la formació dels seus habitants. De manera que, ara mateix, tenim una escola obligatòria fins els setze anys que és la mateixa, amb els mateixos programes, per a tothom. I això ja es veu que no pot ser. Que caldria anar al ritme de l’alumne menys capacitat.
Davant d’això, des de ja fa anys, es van implantant una rere l’altra, reformes i més reformes educatives. Però el seu únic objectiu és aconseguir que tothom arribe a obtindre el “títol”. Evitar el “fracàs escolar”. Ningú ve a dir ni a explicar que, si tothom té la mateixa titulació, aquesta no servirà per a discriminar i per tant serà inútil. Per exemple. Per a jugar a futbol a un equip de primera divisió no es tria a qualsevol que haja aprovat la ESO. Cal saber jugar a futbol bé. Ni tampoc a tothom li agradarà fer una determinada feina o accedir a determinats estudis.
D’altra banda, des de sempre, però especialment des d’arribada del franquisme, els horaris laborals espanyols són inacabables. De manera que ja fa anys que els pares han descobert que, en general, ocupar-se’n dels fills i treballar és impossible. No hi ha temps. De manera que, cada vegada més, han anat abdicant del seu paper com a educadors dels seus fills. I ho han fet en les àvies, avis, televisió i, en bona mesura, en l’escola. Per això es veuen tants avis i àvies deixant o recollint els néts de les classes extraordinàries (i pagades) d’Anglès, de Física i Química, de Matemàtiques, o de les activitats esportives de maneres. El xiquet que no vol ser futbolista, vol ser nadador, tennista o jugador de bàsquet.
Així, a poc a poc, l’escola s’ha anat convertint en un aparcament de xiquets i xiquetes on s’hi ha d’aprendre “tot”. S’hi ha d’estar unes hores que es fan llargues mentre encara queden professors que pretenen que algú estudie. Perquè pel camí s’ha perdut el coneixement que tenim el cervell adaptat per aprendre, però aprendre requereix un esforç. Aquesta idea de l’esforç s’ha perdut. I cada vegada hi ha més il·luminats que pretenen que s’aprenga d’una manera lúdica, divertida i sense esforç. Igual com hi ha dietes miracle per a perdre massa sense deixar d’afartar-se de bolleria industrial, hi ha receptes per aprendre sense esforç.
I ara ja s’arriba a l’esperpent total. Ja es pretén que l’escola es convertisca en un espectacle divertit. I si és en la ESO, un espectacle divertit de un mínim de sis hores al dia. I es fan propostes com aquesta que són de traca i mocador. Ja es vol que els mestres i professors siguen artistes de circ. Que, a més a més, estiguen a les ordres d’uns pares que estan convençuts que tenen a casa uns veritables genis quan, de vegades, només hi tenen uns pocs marrecs malcriats i ignorants.
Si mireu l’enllaç, veureu de seguida que, els qui celebren la proposta, no van aprendre res, mentre van anar a l’escola. Com a mínim, res de profit. I ara, ens volen arrossegar a la seua confusió. Espere que fracassen en l’intent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!