El Tempir, Socarrat Major.

Anit es va lliurar, a Vila-real, el títol de Socarrat Major a l’associació cívica El Tempir, d’Elx. Com cada any, i ja en van vint-i-sis edicions, l’associació Socarrats de Vila-real va atorgar aquesta distinció. El sopar, perquè l’acte va incloure un sopar, va ser al restaurant el Molí de l’Ermita.

El Tempir és l’associació més visible i activa de les comarques del Sud del País. Allà, al Baix Vinalopó, a més de dos-cents quilòmetres de la Plana, ells treballen per a defensar la Llengua i la Cultura. I ja fa anys que ho fan. Només l’associació com a tal, ja en té vint-i-cinc; i hi treballen en unes condicions que no són fàcils. No ho són perquè el Sud està lluny del Centre. I en el Centre, a València, està el poder. El poder polític, perquè una bona part del poder econòmic està allà. Entre el Vinalopó i el Baix Segura. I una bona part de la població, també: Alacant, Elx, Oriola o Torrevella són ciutats que estan entre les deu més poblades del País Valencià. Alacant és la segona i Elx la tercera. Poca broma. I a Elx, en els darrers anys, s’ha aconseguit que el Valencià avance. Després de dècades en les quals hi va haver una immigració enorme, que ha multiplicat la població per tres en pocs anys, s’ha aconseguit que una bona part de la gent parle Valencià. I que el rebuig, aquell rebuig supremacista tan molest, haja disminuït molt.

I aquesta tasca no ha segut fàcil. I no ho ha segut no només pels successius governs d’una dreta anti-valenciana i anticultural. No ho ha segut perquè el Sud estava lluny. I des del Nord, però també des del Centre es considerava que allà eren una mica “especials”. I que allà no hi havia gaire res a fer, per a defensar la llengua. O la cultura. Alguna vegada que altra, m’ho han explicat. La resta del País ignorava el Sud, com si no fora important. I això era una errada monumental. Perquè ells són els guardians de la frontera del Sud.

Per a bé i per a mal, el País Valencià està envoltat per “els altres”. Per aquells als quals els molesta que es parle, s’escriga o es pense en Valencià. Que, segons Ovidi Montllor, un altre home del Sud, d’Alcoi, són els mateixos als quals els molesta que es parle, s’escriga o es pense. I el límit del Valencià, la frontera, està allà. Elx és una gran ciutat. Més de dos-cents mil habitants. I una gran part de la seua població parla i entén la Llengua. I això no es pot perdre; perquè si es perd, la frontera es mourà cap al Nord i ja serà molt difícil fer-la retornar on està. I aquesta és la tasca que fa, entre altres, el Tempir. Mantindre ferma aquesta frontera.

Anit, però, havia canviat alguna cosa. En primer lloc, el propi premi. Atorgar-los el Socarrat Major significa un reconeixement important des d’una comarca del Nord. La Plana Baixa. I això ja indica un establiment de relacions i lligams més forts que els personals a nivell individual, entre el Nord i el Sud. Això ja representa un gest important de vertebració del País. Però hi ha un segon aspecte també molt important. En el acte d’anit hi havia autoritats polítiques. Encapçalades pels conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. Per tant, encara que siga per primera vegada i després de vint-i-cinc anys de feina, els qui mantenen tan viu com poden el Valencià al Sud, es poden sentir fermament recolzats per aquell Poder Polític que tant temps els ha ignorat. És molt important establir lligams entre el Nord i el Sud, perquè al nostre País hi ha molta distància, des d’un extrem fins l’altre. I cal que tots siguem conscients que estem al mateix vaixell.

Per a rematar l’acte, Toni de l’Hostal ens va oferir una actuació fent una interpretació molt personal del Misteri. Quan ens varem adonar, ja era molt tard i ens en varem haver d’acomiadar sense haver-nos-ho dit tot. Però amb una bona excusa per a tornar, de tant en tant, a Elx. Una ciutat preciosa.

Per cert. Molts encara no sabreu què significa, Tempir. Vol dir Saó. Com ans vol dir abans. Perquè al Sud, el Valencià té paraules pròpies. Pot ser per això, una companya de taula em va comentar que el discurs del presiden de l’associació, Josep Escribano, li havia semblat preciós. Amb una pronuncia, una sonoritat i unes paraules que la van encisar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *