Ja ha tornat la consellera d’agricultura, de la seua visita a Brussel·les. I allà s’ha adonat de quan importants som, els valencians, per aquells senyors que decideixen que es continuaran important taronges de Sudàfrida, sense garanties sanitàries (al menys les què obliguen a tindre a les taronges valencianes) i que de la clàusula de salvaguarda, res de res. Poc menys, que ens han vingut a dir que si això no és terreny de taronges, que l’any que ve sembrem una altra cosa, com expliquen al meu poble que va dir el ministre d’agricultura de quan Franco estava viu després de la gelada del 1956. Però que si
tenim problemes de producció, que els resolguem.
Per no saber, es veu que el comissari europeu d’agricultura ni tan sols sabia que existim. Hem de tornar a recordar que a aquest senyor no el tria ningú.
El cas és que es veu que la consellera ha tornat indignada. I amb una certa raó. I més raó tindria si es parés a recordar que Espanya és membre d’aquesta UE des dels primers anys vuitanta del segle passat. Més de trenta anys i allà ni tan sols saben que existim. Imagineu la “gran tasca” que han fet més de trenta anys d’eurodiputats espanyols. Caldria plantejar-se seriosament un procés d’independència. Al menys, podríem exportar taronges com a país tercer i no hauriem de mantindre les ruïnoses estructures de poder espanyoles. Ni la’mple ibèric de ferrocarril. Ni hauriem de sentir el menistre d’afers exteriors d’aquell regne parlant de Veneçuela com si pintara alguna cosa allà mentre calla sobre els problemes de relacions diplomàtiques molt estretes amb dictadures com els règims saudí o turc. (Per esmentar-ne dos). Perquè del menistre d’agricultura del reino ja no sé si és menistre o menistra, però de les taronges, ni piu. Si vos pareix, al maig els torneu a votar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!