La consellera d’agricultura de la Generalitat Valenciana ha anat a Brussel·les a demanar comprensió i ajuda a la Comissió Europea en tot el desastre dels cítrics. Hem de recordar que aquesta comissió, el govern europeu de fet, no el vota ningú. Probablement, aquests dirigents de la Comissió Europea s’assabentaran, en tot cas, de l’existència del País Valencià. I si escolten les demandes de la consellera, també s’assabentaran que el País Valencià és el primer exportador mundial de taronges i clementines. Perquè l’Estat Espanyol és segur que mai ha informat ningú d’allà de la nostra existència. Per als representants espanyols, Espanya és monolítica. I la única agricultura que els interessa i que protegeixen són les plantacions de gira-sol, d’altres oleaginoses i el raïm, però només el de la denominació d’origen Rioja. La resta de l’agricultura no és la d’ells i mai l’han defensada.
La consellera podrà explicar, també, que ningú d’aquesta Unió Europea s’ha preocupat mai de garantir com cal la seguretat alimentària dels ciutadans europeus. Perquè els llauradors valencians han de complir uns protocols molt seriosos, no poden utilitzar una sèrie de pesticides perquè poden ser residuals, o perquè afecten al medi ambient, o per les raons que siguen (sempre justificades). Per contra, quan les taronges s’importen de tercers països, els protocols aquests no s’exigeix que es compleixen. Com tampoc es mira si en els països d’origen de les taronges (i de qualsevol altre producte que s’importa) es respecten els drets humans dels treballadors o no. Ni hi ha ports concrets per a importar cítrics amb controls sanitaris seriosos i exigents. Com sí que passa als EUA, per exemple. O entren per Filadelfia o no entren).
Evidentment, la clàusula de salvaguarda no cal que l’esperem, de moment, perquè és un tema complicat. Al capdavall, els qui importen les taronges són les grans plataformes de distribució. I en són molt poques i molt poderoses. I sempre poden tindre algun raconet per afavorir aquells que decideixen què es fa i què no i que, recordem-ho, ningú vota.
Mentre, els llauradors valencians hauran de tirar les taronges al terra per evitar que es perda la collita de l’any que ve. I continuar esperant. O no. Perquè, per sort, just al maig hi ha eleccions europees. I municipals i autonòmiques, a molts llocs. I aquells partits que tenen representants a aquell parlament europeu, el mateix on el senyor Sánchez va parlar a aproximadament cinquanta diputats i set-centes cadires buides, els mateixos que van votar en contra de les taronges valencianes (i de passada en contra de la seguretat alimentària dels ciutadans europeus) han de renovar els seus càrrecs. I, ves per on, uns quants d’aquests, depenen directament, del vot dels valencians. O dels catalans.
I es veu que estan nerviosos. Veient-se enxampats mossegant la mà que els dóna de menjar, ara tots s’acusen mútuament de tindre la culpa en exclusiva. I no. Culpables ho són tots. I la millor manera de rectificar és anar-se’n a casa i deixar la plaça per algú que sàpiga el què fa, que sàpiga què ha de defensar i, sobretot, que a l’hora de votar tinga criteri. No faça com els partits d’ací. Que el Secretari General alça la mà i tots voten com ell. Ni els uns ni els altres s’han pres el mateix interès per la taronja valenciana que pel raïm de la Rioja. I de la Rioja, només el que tinga la denominació d’origen, estiga criat a la Rioja o a Navarra).
Al final, al maig es veurà com quedem. Però faran bé de recordar que els llauradors valencians estan molt enfadats. No els millorarà l’estat d’ànim, en quatre mesos. Ni en un any, tampoc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!