Des de la Plana

“Quan gela, gela p’a tots”. Aquesta frase l’han pronunciada, exactament així, els homes i les dones de la Plana, per a recordar que, quan hi havia una gelada i es feien malbé les taronges, tota la economia en pagava les conseqüències. Tant era que es tractara del comerç. de la indústria de qualsevol mena, de la construcció o dels serveis. Les taronges eren, al llarg dels negres i interminables anys de la postguerra, la principal font d’ingressos de la Plana, del País Valencià i també de l’Espanya franquista. Qualsevol família que tingués unes finques mínimes, en podia viure, de les taronges. A més a més, estaven els jornals, que eren minsos, però que n’eren molts. Estaven els de treballar als horts: collir, esporgar, llaurar, fumigar, regar… I també els de treballar al magatem. Ací hi treballaven majoritàriament les dones, en jornades que s’allargaven, de vegades, fins a divuit hores al dia.

Amb el temps, la collita va anar perdent importància en detriment dels jornals. Aquells que abans havien viscut dels horts, ara es treballaven “el seu” després d’anar llogats per a fer qualsevol altra feina.

Però això també ha anat minvant. I ara ja fa anys que les taronges es venen, en molts casos, per baix del cost de producció. I es mantenen els horts per sentimentalisme o també perquè els propietaris són gent major. Des de fa anys, l’abandonament de finques va en augment.

I ara, de sobte, ens trobem amb les nostres taronges competint amb les taronges de Sudàfrica. De manera que una bona part de les nostres taronges no es recullen o es venen a preus de 0,1 euro el quilo o menys. Tot això és conseqüència  d’un tractat amb la UE que permet importar taronges de països tercers en millors condicions que les taronges europees. Per descomptat, amb menys exigències i menys garanties sanitàries, però de segur que són millor negoci per a les grans cadenes de distribució.

Finalment, però, els valencians, després de dècades de silenci i conformitat, després d’anys i panys d’esperar “a veure com va l’any que ve”, sembla que hem reaccionat. I no un sector qualsevol. Els llauradors, que són els més difícils de mobilitzar. Per això demà hi ha manifestacions a moltes ciutats i pobles del País Valencià. Perquè el sector citrícola ja no pot més. I tant li fa, si els pressuposts milloren els de l’any passat o no. I també ens és igual si les perspectives macroeconòmiques són optimistes o pessimistes. El que està clar és que l’acord de lliure comerç europeu, que van signar els eurodiputats espanyols del PP, del PSOE i també els de Ciudadanos, ens han considerat menys que país tercer. Pitjor que a una colònia, ens tracten. I ha arribat el moment en el qual aquells homes i dones avesats a treballar i callar, a no reclamar mai “per si de cas”, han vist que ja no tenen espai per a fer-se més enrere. Que la única solució que se’ls ofereix és desaparèixer. I s’han plantat i han plantat cara.

Per això demà hi ha manifestacions a tot arreu. Perquè ja n’hi ha prou.

Segurament, demà no ens resoldran la papereta. Perquè ni volen ni, probablement, saben. Però d’ací a quatre dies, són les eleccions europees. I caldrà molt valor, després d’haver enfonsat tot un sector, per a vindre a demanar el vot. I ser molt ingenu per esperar-lo.

Us deixe el cartell de la manifestació de Vila-real, però si voleu anar, n’hi ha a quasi qualsevol lloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!