Del progrés i dels serveis públics.

Fa molts anys, uns quants més de vint,  Vila-real es va costruir un Carrefour. Mireu si en fa, que llavors es deia Continente. I es va urbanitzar el lloc on estava. Més endavant, d’això ja no en fa tants, posem divuit, es va continuar urbanitzant la zona que hi havia entre el Carrefour i la via del tren. I va ser quan es va fer el nou institut Broch i Llop. Al principi, aquell institut havia de ser més gran. Vull dir que el solar reservat era més gran. Però era també la època en la qual el club de futbol havia pujat a primera divisió i semblava que havíem de nugar els gossos amb llonganisses per sempre més. De manera que la meitat del solar, l’Ajuntament el va vendre al propietari de l’equip de futbol. Aquest a una immobiliària de fora, que hi havia de construir ni sé quantes vivendes i el terreny, finalment, s’ha quedat com al que és. Un terreny entre quatre carrers nous: l’avinguda de Portugal, l’avinguda d’Europa, el carrer que tanca l’institut Broch i llop per darrere al què li han posat el nom de l’escriptor de la Vilavella Manuel Vicent, i el carrer Bàrbara Royo. Fins poc abans, tota la zona eren horts. Si ara mireu la imatge de Google Maps, encara hi veureu l’estructura dels diferents horts que estaven abans.

Quan va vindre la crisi, el terreny, ara solar, es va quedar allà, sense que ningú hi edifiqués res. I allí està, per al qui el vulga veure.

Però el més interessant de la zona està en el carrer Bàrbara Royo. Aquest carrer, relativament ample, i que uneix les avingudes d’Europa i de Portugal està tallat al trànsit. Pot fer quinze anys que està acabat. Està pavimentat, té voreres, faroles a les voreres (que s’encenen cada nit), clavegueram, segurament les instal·lacions passades d’aigua potable, d’electricitat, de tot allò que puga fer falta; per`només s’hi pot passar a peu per la vorera. En cotxe, no. Per evitar-ho, hi ha unes peces de formigó, pintades amb reflectant, per tal d’evitar accidents. Hi són a la part que dóna a l’avinguda de Portugal. Per l’altra banda s’hi pot entrar, però no travessar. I us preguntareu:

Per què?

Aquesta és una bona pregunta. I la resposta sorprèn: Al mig del carrer, al mig de la calçada, hi ha una torre elèctrica. Fins allà arriba una línia de mitja tensió de les què abasteixen la ciutat. Just en aquell lloc, els cables baixen fins al terra i continuen el seu camí soterrats. La torre estava allà des de molt abans que s’urbanitzés res. Estaria al mig d’un hort, segurament.

Quan es va obrir el carrer, es va demanar a l’empresa propietària de la torre, que soterrés un tros més de línia. Però això deu resultar molt difícil, perquè a hores d’ara, encara no ho han fet. Mentre, el carrer s’usa com aparcament per estades llargues. Per exemple, per aparcar els camions i caravanes quan hi ha fira, per aparcar camions quan s’esperen per a descarregar al Carrefour o per aparcar i prou. El problema és que, per la nit, el lloc deu resultar un poc solitari.

L’efecte que fa la torre allà al mig, és semblant al que faria un tòtem molt antic que s’ha hagut de conservar en el seu emplaçament original. Dic jo que, si s’ha de conservar i alguna vegada s’ha de poder passar i l’empresa elèctrica continua sense trobar la manera de llevar l’obstacle, sempre es pot construir una rotonda i deixar-lo al mig. Per rotondes no serà.

+

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *