Taronges valencianes I.

Ara fa molts pocs dies ha aparegut un anàlisi sobre el nou problema que se li ha plantejat al camp valencià. L’Acord de Lliure Comerç de la Unió Europea ha deixat la porta lliure a l’entrada de taronges de països tercers. I no només. Aquestes taronges no han de passar els mateixos controls sanitaris que les valencianes. De manera que Sudàfrica es convertirà, d’ací a no res, en el principal exportador de taronges al País Valencià.

Aquest acord, que ha entrat en vigor fa poc més de dos anys, ha acabat de rebentar la fràgil estructura agrària valenciana. I ha produït un efecte sorprenent. Des de sempre, els llauradors valencians, han fet grans esforços per aconseguir uns bons productes sense cap mena d’ajut oficial. A tot cas, pagant més imposts que els agricultors d’altres zones de la Península Ibèrica. Al mateix temps, han segut molt individualistes i molt poc reivindicatius. Ja fa anys que el camp va perdent diners. Fa molt temps que no és rendible, el cultiu de taronges. Per als llauradors. I aquests llauradors han anat acotant el cap i callant. “L’any que serà millor”. I permetent que les infraestructures necessàries no es facen. Permetent que els comerciants de taronges, els intermediaris, els compren el seu producte sense preu, “a comercialitzar”. Permetent preus de misèria, per baix dels 0,1 euro per quilogram. Deixant perdre collites senceres. I callant i esperant l’any que ve, per si és millor.

Certament, les taronges han donat molts beneficis, als valencians. S’han guanyat molts diners, amb les taronges. Però d’això ja fa molts anys. Mireu si en fa, que el quilogram de taronges primerenques, es pagava, fa trenta anys, a més bon preu que ara mateix. Llavors es pagava a 80 pessetes el quilo de clemenules i ara es paga, amb sort, a 40 pessetes. Mireu si l’endarreriment que hem acumulat és gran, que els preus de les taronges encara es compten en pessetes. Quan fa quasi vint anys que aquesta moneda ha desaparegut del mapa. I els llauradors es queixen perquè els productes fitosanitaris pugen de preu cada any. I els jornals. I les taronges baixen de preu. Però continuen pensant que l’any que ve, serà millor. I ja fa molts anys que no arriba, l’any que ve.

Per contra, el que ha arribat és aquest any. I s’ha vist que les taronges valencianes no les vol ningú. Que no tenen mercat ni tan sols al País Valencià. Als supermercats de tota mena trobareu taronges, però no d’ací. Seran de Sudàfrica, del Perú o d’allà on vulgueu, però d’ací, no. No ho seran perquè ens hem quedat fora del mercat.

Les grans plataformes de distribució volien un producte barat. Aquestes plataformes són molt grans. No hi ha cap comerciant de taronges al País Valencià, ni enlloc del reino), capaç d’abastir-ne a qualsevol d’elles. De manera que el que passa és que les taronges arriben en vaixell, sense ni tan sols refrigeració, a qualsevol port de la UE. I des d’allà, ja es poden distribuir on siga menester. Per exemple. Si eres un distribuidor alemany, desembarques directament les taronges a Hamburg. O a Gènova. I des d’allà, en trens europeus o en camions, les reparteixes a totes les grans superfícies centreeuropees en poques hores. Per quan arriben les taronges valencianes, en camions, fins allà, ja tenen taronges a totes les cases. Possiblement, un dels motors de es reivindicacions, siga que els comerciants de taronges, els intermediaris que fins ara encara vivien a base de no pagar les taronges als llauradors, han vist que s’estan quedant fora del negoci.

Tal vegada algú, ara s’adonarà que el Corredor Mediterrani és per a mercaderies, i no per anar amb uns trens ràpids enlloc.

De sobte, però, els llauradors valencians han començat a reclamar. Es veu que ja no poden més. I, com deia el mestre Estellés, ara ho poden tot. Han convertit les taronges en el centre dels debats. I han començat a posar a cadascú al seu lloc. Des de Compromís, que ja va avisar en el seu dia que aquell tractat ens duria a l’atzucac on estem ara mateix, fins al PP, que presenta el seu candidat a València retratat amb una taronja a la mà. Vergonya li hauria de donar, quan els seus europarlamentaris van votar a favor del tractat i en contra dels llauradors valencians. Clar que, parlar de vergonya d’un personatge que els títols que té els obté copiant a una universitat de nul prestigi, és com demanar peres a l’om.

I el ministre d’agricultura es reuneix amb el sector. Com és normal, no aclarirà res, perquè a Espanya, sempre fan ministre d’Agricultura el més indocumentat de tots. I d’indocumentats n’hi ha per a triar i remenar, en els successius governs dels darrers quaranta anys. O cent, que tampoc canviari massa la proporció.

En qualsevol cas, de moment, el camp valencià s’ha mobilitzat. I això ja és bo. A veure si fem trontollar aquell poder que ens escanya amb l’excusa de que ja guanyem prou, que ens agrada queixar-nos i que vivim a la millor terreta del món.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *