Des de la Plana

Anit es va commemorar, a Vila-real, la crema del poble per les tropes borbòniques. Ja fa vint-i-sis anys que l’associació Socarrats i Acció Cultural van iniciar aquesta commemoració. Per a la ciutat de Vila-real, és una data important. Aquell dia, en plena guerra de Successió, les tropes borbòniques van arribar a la ciutat, que no tenia més defensa que la dels propis veïns. La van assetjar  no van aconseguir la capitulació. Després, van enviar un parlamentari per a recollir morts i ferits. Quan aquest va comprovar que no hi havia més defensors que els vilatans, va disparar a l’aire. Aquella fou la senyal per ocupar la ciutat “a sang i foc”. Aquell dia van morir, documentats, 253 vila-realencs, entre els quals dotze dones i el batlle de la ciutat. Després de saquejar-la, els ocupants la van incendiar. Especial atenció posaren en cremar arxius. De les esglésies, dels notaris… La intenció de fer desaparèixer la consciència dels supervivents era palesa.

La ciutat comptava en aquell temps amb uns tres mil habitants. De manera que la xifra de morts és, aproximadament, un deu per cent de la població.

Està molt clar que una data així no es pot oblidar, per part de qualsevol poble, ciutat o país que l’haja patida. I que commemorar-la homenatja aquells vilatants que, ahir va fer tres-cents tretze anys, van morir per la causa que implicava, també, la conservació d’uns furs i d’uns privilegis que, només un any més tard, Felip V es va encarregar d’abolir mitjançant el decret de Nova Planta. Des de fa uns anys, l’Ajuntament de Vila-real col·labora en la commemoració i l’homenatge. I també, des de fa menys temps, hi acudeix una delegació de la ciutat de Xàtiva, que poc després va patir dissort semblant. Amb l’agreujant que aquella ciutat es va rebatejar com a “Colonia nueva de san Felipe” i que la illa de Xàtiva, situada a la Patagònia, també es va rebatejar com a “Tierra de Fuego”. (Aquesta illa encara manté aquell nom).

També és evident que ara mateix hi ha persones, o partits polítics fins i tot, que estan molt preocupats pel fet que es faça aquesta commemoració cada any. S’oposen perquè consideren que recordar aquells fets es pot convertir en un acte de propaganda de l’independentisme. Curiosament, aquestes mateixes persones no estan preocupades per si es converteix en un acte de propaganda de cotxes, de neveres o de tabac. Al capdavall, a ningú se l’obliga a participar ni se li demana res. Ni tampoc mostren cap preocupació per les celebracions de dates, com el dos de maig, el dotze d’octubre o el dia de la constitució que, objectivament parlant, per a la ciutat de Vila-real, no han tingut, ni segurament tindran mai, la transcendència i la gravetat d’aquell dotze de gener.

Al final de l’acte, quan hi ha els parlaments i es dipositen les corones de llorer al peu de la torre Motxa, la única que queda de la murada que encerclava la Vila, em vaig adonar que hi havia dues furgonetes de policia nacional vigilant l’acte. I vaig pensar que seria per evitar que ningú, massa abrandat per si allò es convertia en una proclama de ves a saber què, ens agredia. Els homes feien cara d’avorriment, malgrat que l’acte acabava amb una descàrrega dels Miquelets del Regne de València, que sempre resulta espectacular. Jo pense que haurien preferit anar al futbol, malgrat que el Vila-real CF, que no du una temporada gens fina, va acabar perdent el partit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!