La Stasi a casa.

La Stasi era la policia secreta de la extinta República Democràtica Alemanya. Omnipresent i temuda, ho sabia tot de tothom. Qualsevol persona podia ser un agent. Des del veí fins el teu propi pare o la teua parella. Quan es va dissoldre a finals dels anys noranta del segle passat, la gent va assaltar les seues seus per a impedir que es destruïren els seus arxius. Tothom tenia un expedient, allà. Tothom.

Ara mateix, tots som conscients de la importància de la nostra privacitat. Al mateix temps, però, estem deixant entrar a casa nostra una Stasi molt més eficient que aquella que ja no existeix. En realitat, tot està al mòbil. Tenim múltiples aplicacions que ens faciliten la vida. I abans de començar a funcionar totes ens demanen si estem d’acord amb les condicions. Unes condicions que ningú llegim, perquè són llargues i perquè el que volem és gaudir d’aquell avantatge gratuït que tant ens facilitarà la vida. I admetem allò de les cookies, de les dades, de donar la posició per tal de poder trobar qualsevol ruta en temps real… Però hi ha més.

Ara tenim múltiples aparells intel·ligents (smarts). Des dels televisors fins a les neveres, passant per les cafeteres, els matalassos, els forns i qualsevol aparell. Al mateix temps, han aparegut empreses que ens proporcionen allò que volem quasi tant de pressa com si les anàrem a comprar a la tenda. I a molt millor preu. I fins i tot en dies de festa. A millor preu que si ho comprem directament a l’empresa que ho fabrica o ho comercialitza. Des d’un llibre fins un telèfon mòbil. Des d’un vestit fins un perfum. Com ho aconsegueixen, aquestes empreses? Hem de pensar que els treballadors d’aquestes empreses són veritables esclaus. Sense sou fix, sense cobertures, sense horaris i amb condicions draconianes, independentment de la seua situació personal o de salut. Però amb això no n’hi ha prou.

Aquestes mateixes empreses, ara ofereixen un veritable majordom virtual. Tu el contractes, per un preu molt mòdic, i després ja li pots demanar, que ell (o ella, que només és una gravació de veu) satisfarà tots els nostres desitjos. I li demanem que connecte i  desconnecte tots els aparells intel·ligents que haurem anat instal·lant per tot arreu. Li demanarem que ens engegue el televisor, que ens trie programa, que ens prepare un cafè, que ens programe la calefacció, que ens desperte a determinada hora o que avise que arribarem tard a la feina. Fins i tot podrà encarregar que ens facen arribar allò que no hi haja a la nevera i que anem a necessitar. Sense cap problema. Ens farà la vida tan còmoda que ens serà difícil prescindir-ne.

Al mateix temps però, que ens fa totes aquestes tasques, aquest sistema tan fantàstic, va enregistrant tot allò que fa. I ho envia directament a les bases de dades de l’empresa. De manera que aquesta, amb un bon processat d’aquestes dades, sap molt més sobre nosaltres que nosaltres mateixos. Fins i tot pot fer previsions. I saber què ens apetirà si fa molta calor, molt fred o si el nostre equip favorit ha perdut el darrer partit. Ho sap tot. I nosaltres no tenim cap mena de control sobre aquestes dades. Dades que l’empresa pot vendre (així està a les condicions que ningú llegim) a qualsevol que pague. A qualsevol. Així, malgrat tot allò de la llei de protecció de dades, podem estar segurs que empreses d’aquelles que proporcionen serveis per internet, saben  perfectament quins són els nostres hàbits més íntims. Perquè, al mateix temps, hi ha una possibilitat més inquietant. Imagineu un matalàs intel·ligent. Que vol dir que pot respondre una sèrie d’ordres que se li donaran a través d’un servidor. Pot engegar-se i no cal que deixe de transmetre. Així, sabrà si tenim un són tranquil o inquiet, si fem determinats sorolls a determinades hores i si aquests sorolls estan relacionats, o no, amb una variació amb la massa que hi ha sobre el matalàs. Per exemple. I com aquest aparell, qualsevol.

És com quan ens volen fer creure que tenim documents en un “núvol”. Aquest “núvol” es un servidor que no sabem on és, però al qual l’empresa té accés segur i nosaltres no.

Mai hem d’oblidar que si l’aplicació és gratuita o molt barata, és perquè el negoci està en nosaltres mateixos.

Mai la Stasi va poder disposar de sistemes tan sofisticats com els que ara mateix tenim instal·lats a casa. Fina i tot poden saber si ens rentem molt o poc. I quan. I el més cridaner és que ho paguem de la nostra butxaca. És barat, això sí. Però només aparentment.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *