El coneixement popular. O la saviesa.

Quan jo era un xiquet, d’això ja fa anys, ma mare encenia un braser cada matí. Per escalfar la casa. Posava una bona quantitat de carbó dins del recipient, la “copa”. Al damunt posava unes quantes branquetes i les encenia. Per a millorar el tir, damunt de tot posava el “catxumbo”, que era un cilindre metàl·lic, que de vegades es feia a partir d’un pot de conserva sense tapes i amb un extrem, el inferior, retallat de manera que tingués aletes per afavorir l’entrada d’aire.

Quan el carbó estava encès, ma mare el cobria curosament amb cendra. Només deixava sense cobrir la part superior de la pira. Així s’afavoria que l’escalfor durés mes temps.

Aquell braser es posava baix d’una taula redona coberta amb una peça de roba grossa que arribava fins el terra. I es cobria amb una gàbia metàl·lica, per evitar que ningú es cremés els peus. Una taula braser que a la Plana s’anomena aula “camilla” (mot importat del Castellà en època molt tardana, segons l’Alcover Moll). Per escalfar-se, calia asseure’s al voltant de la taula i cobrir-se les cames amb la coberta: les faldes. I era molt important no posar mai el cap baix de la taula. Ma mare, que va anar poc a l’escola, no sabia ben bé perquè. Però em va deixar molt clar que era molt perillós. Molt verinós, em deia ella.

Amb allò no s’aconseguia escalfar la casa, però era molt millor que res. Al capdavall, érem pobres.

Molt més tard vaig entendre que la toxicitat del braser provenia del monòxid de carboni, que es produeix en cremar el carbó amb poc oxigen. Aquest gas és inodor i es combina amb el ferro de l’hemoglobina formant carboxihemoglobina, que no serveix per a transportar l’oxigen. En ser un compost molt més estable que la combinació amb l’oxigen o el diòxid de carboni, elimina la capacitat de la sang per a intercanviar oxigen i diòxid de carboni. És tòxic en quantitats molt menudes barrejat amb l’aire. De l’ordre d’una part per cada 10000 ja és tòxic. En quantitats de una part per cada 800 causa la mort en mitja hora. I part de la seua perillositat rau en que no té olor ni sabor. De manera que la víctima o s’adona que s’està enverinant.

Però hi havia un detall que ja m’intrigava, de menut. Ma mare, en acabar d’encendre la copa, damunt de les brases posava una peça de ferro. Un tros de filferro gros enrotllat. Però tampoc sabia perquè el posava. Només em va explicar que sa mare ja el posava. I segurament, la mare de sa mare. Cal recordar que encendre el braser, com tantes altres coses, era feina “de les dones”. També.

Amb els anys he pensat que, possiblement, el tros de ferro tenia una funció protectora. El monòxid de carboni, en presència de ferro metàl·lic i a una temperatura relativament baixa (200ºC) i una certa pressió produeix Fe(CO)5. El sofre, que molt sovint està present en el carbó, actua com a catalitzador. I encara amb més facilitat, es forma un compost semblant amb níquel . El Ni(CO)5. De manera que pense que aquell tros de ferro rovellat que posava ma mare allà era per a retindre una part del monòxid de carboni que generava el braser. I que aquell era un coneixement molt antic que s’havia anat transmetent de mares a filles des de ves a saber quan. En qualsevol cas, des de molt abans del 1913, quan Alfred Werner va aconseguir el premi Nobel de Química per la seua teoria de la coordinació, presentada el 1898. En tot cas, un exemple de les coses plenes de sentit que fa la gent sense ser conscient del què fa. Un coneixement que, en molts casos, es perdrà o ja s’haurà perdut irremeiablement.

Un aclariment final. El braser que encenia ma mare tenia molta menys brasa i molt més coberta per la cendra. Tampoc es podien generar temperatures massa altes, baix de la taula. Hauria augmentat el risc d’incendi.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *