Des de la Plana

Josep Usó

18 de desembre de 2018
0 comentaris

Recursos i ensenyament.

Totes les administracions presumeixen de dedicar nombrosos recursos a l’ensenyament. Molt sovint, s’explica que aquesta és la generació més ben preparada perquè és aquella en la qual s’han invertit més recursos per a la seua formació. I possiblement siga veritat. Mai s’han dedicat tants diners a la formació dels alumnes. En canvi, les noves promocions no semblen millor preparades, en conjunt. Hi ha un percentatge elevat d’alumnes que no treballen. Consideren que el que han de ser és feliços. I estudiar, dedicar temps de la teua adolescència a preparar matèries difícils, trobar-te, molt sovint, amb els teus límits, passar diumenges i dies de festa sense poder eixir de casa perquè has de  preparar un examen, tot això no abelleix. I tothom ho procura evitar. Per això els fills demanen als pares permís per a no fer aquesta tasca. I sovint, molts pares els concedeixen aquest permís. Llavors, quan els resultats no són els què es pretenen, un èxit amb notes fantàstiques, algú ha de tindre la culpa. Generalment, són els docents. I si no pot ser, les males companyies. I si tampoc, alguna mena de síndrome amb inicials abellidores.

Però malgrat tot, des de fa anys hi ha un percentatge important d’alumnes que no aconsegueixen superar les proves d’un ensenyament obligatori que ja ha abaixat els nivells d’exigència fins el límit. Llavors, apareix una nova població de joves que, amb setze anys fets, no tenen cap mena de titulació. I les administracions creen una “nova via”. Els ensenyaments paral·lels. Sense pràcticament cap mena d’exigència acadèmica, es crea una Formació Bàsica Inicial que hauria de permetre a aquests joves obtindre una mínima titulació per a poder accedir a un mercat laboral que disposa de titulats universitaris a dojo per a feines de repartidor de pizza.

I es dediquen tota mena de recursos, a aquests alumnes. Professors “especialistes” i tota mena de mitjans materials: des d’ordinadors portàtils per a cada alumne fins a la possibilitat de fer pràctiques en empreses. Des de pissarres digitals fins a programari per tal que puguen aprendre a maquetar un document senzill. I si alguns d’aquests materials es malmeten o es deterioren o es perden, són ràpidament substituts. Ï també tenen la possibilitat de repetir algun curs més. de manera que ens podem trobar alguns alumnes d’aquests cursos que ja han complert els dinou anys i encara no han aconseguit cap mena de titulació.

Certament, alguns d’aquests alumnes són d’aquells que els costa moltíssim aprendre. Però n’hi ha d’altres que, senzillament, des de molt menuts ja han entès que, si no fan res, repetiran un curs o dos. I quan arriben a la frontera dels setze anys, podran accedir a una formació bàsica. Sense cap més requisit real que no haver assolit cap resultat acadèmic i tindre la edat. I aquests originen problemes.

Per exemple. Un dia, et veu un professor d’informàtica i et diu que s’ha trobat, amagat, un ordinador portàtil dels destinats a aquests nivells. Justament el mateix nivell per al qual s’ha tornat a atorgar una dotació de deu ordinadors portàtils nous. Amb programari específic d’aquell que s’ha de pagar llicència. I tu et trobes amb l’ordinador i penses que això no pot haver segut un accident. Que calen molts colps, per aconseguir una destrossa d’aquesta mida. I que algú ho ha d’haver vist. No és possible que passe això i no no veja ningú. Perquè en algun moment algú haurà trobat a faltar l’ordinador. Però no. Ningú en sap res. Que cap dels professors d’aquest nivell en sap res. Que quan ells van arribar al centre, l’ordinador ja estava així. Però és que mai ningú ha informat de l’estat d’aquest ordinador. I tu penses que, igual com aquest, la resta. I que la solució de l’administració és comprar-los nous ordinadors a aquests alumnes.

De manera que, quan s’anuncia que s’han contractat més professors que mai, que s’han invertit més recursos que mai, no pots evitar pensar que serà veritat, però que tal vegada no s’estan invertint bé. Que a tots cal exigir-los que la seua feina la facen bé. Als alumnes, als professors, als pares i a l’administració. En cas contrari, si que gastarem els recursos, però no tindrem gent preparada per a res. Tindrem molts malcriats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!