Tothom està esverat. O alarmat. Fins i tot espantat. VOX ha guanyat a Andalusia. I per tot arreu s’alcen veus preocupades. O joioses, com la de la senyora Bonig, que anuncia que si necessiten els seus vots per a tornar a manar, els acceptaran encantats. Mentre, ahir una tertuliana del PP, una dona que acaparava el micròfon, va arribar a dir que no calia esverar-se, perquè no governarien, que no eren majoria.
En realitat, estic convençut que se seguirà el lamentable exemple de França. Allà, cada vegada els feixistes treuen més vots. I la resta de partits, espantats perquè els seus càrrecs en molts casos anirien a l’atur, fan tota mena d’aliances per a no perdre el poder. I cada vegada els feixistes tenen més vots. El que passa és que els feixistes són els qui dicten el programa però no n’han d’assumir cap conseqüència ni desgast. El programa el desenvolupen “els altres”, espantats de perdre el lloc de feina. D’una feina que no fan. Si els socialdemòcrates feren alguna cosa en favor dels més desafavorits, no perdrien vots. I els qui se senten estafats per aquests socialdemòcrates voten a uns altres. Es poden equivocar, però no admetran, jo tampoc ho faria, que els mateixos que els han estafat, els diguen que el què han triat és pitjor que ells.
A títol d’exemple proper. Quan Iceta acudeix a manifestacions feixistes i es posa a primera fila amb el seu somriure fals, està reconeixent que són aquells, els qui tenen la solució bona. O quan Borrell acudeix d’orador a un acte organitzat pels feixistes a Brussel·les, es posa a les seues ordres. I el poble pot ser ignorant, però no tant. Si els qui encara manen es posen darrere dels feixistes i els riuen les gràcies i les propostes, ha de ser perquè aquests tenen la solució bona. De manera que cal desfer-se d’aquells que ja ens han demostrat que només serveixen per a estafar-nos, robar-nos i viure bé sense fer res.
De passada, en el discurs dels feixistes, sempre hi ha un culpable fàcil d’identificar i prou feble com per a que no es puga defensar. En el cas de VOX, aquest culpable sóm els catalans (tots aquells que ens entestem en parlar Català, sense excepcions), o els immigrants. Els immigrants pobres. L’enemic no pot ser Gibraltar, més enllà d’alguna provocació ridícula, perquè ells ja saben que els britànics tenen males puces i un exèrcit de veritat. Fa cinc-cents anys que ni Castella ni Espanya no els guanya una guerra ni per equivocació.
Si es deixa governar a VOX allà on guanye, per exemple a El Ejido, faran la política que estimen oportuna. Però l’hauran de fer ells. No els la farà ningú mentre ells continuen cridant que els qui la fan no se’n surten perquè no en saben. Si no se’ls deixa, s’ho acabaran menjant tot. Perquè els ciutadans estan, estem, fins els pebrots de polítics que no serveixen per a res vivint a cos de rei a costa nostra. I donant lliçons, a més a més.
De tota manera, pel que fa a Catalunya, el més prudent és marxar mentre no s’engegui una persecució sistemàtica. Sembla que Espanya, un país que manté un dictador en el seu mausoleu mentre té més de cent-mil morts en fosses comunes des de fa vuitanta anys, un país que celebra l’aniversari d’una constitució que pretén democràtica mentre té presos polítics i exiliats polítics; un país sense separació de poders. Un país amb això i més, no és el millor lloc per a viure-hi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!