L’Estat.

Una definició crítica d’Estat el descriu com una estructura de poder que pretén tindre el monopoli de l’ús de la força sobre un territori i la seua població. Per tant, aquest estat té una primera finalitat, que és la de mantindre’s. I per aconseguir-ho, farà tot allò que puga. Que es podrà resumir en abusar de la força tant com puga. Pensem que qualsevol poder establert en qualsevol lloc fa, per tal de mantenir-se, això mateix. Recordem que Pablo Escobar feia, quan veia amenaçat el seu poder, un us indiscriminat i terrible de la violència. O que el papa de Roma amenaça, ara mateix, amb voler fer dimitir el copríncep d’Andorra si aquell país aprova una llei de l’avortament. O l’us exagerat que va fer l’Estat Espanyol de la violència en quan va detectar que l’1 d’octubre amenaçava la seua pròpia supervivència. I que encara exerceix. Qualsevol conflicte per tal de substituir un estat per un altre, s’haurà d’anomenar guerra.

Sembla que la supervivència d’un estat no és gaire diferent de la de qualsevol ésser viu. Tots fan tant com poden per a mantindre’s vius. Instint de conservació, en diem.

D’altra banda, hi ha estats més eficients que altres. Que són aquells que aconsegueixen millors condicions de vida per als seus súbdits. Aquests tenen millors perspectives d’aconseguir la seua supervivència, perquè sempre trobaran més persones disposades a col·laborar amb ell davant de qualsevol altre poder que els pretenga substituir.

El que no acabe d’entendre és com encara hi ha persones que pensen que només votant es pot aconseguir tindre un estat independent. Si acceptem la definició del començament, haurem d’admetre que un estat ha de fer, en determinats moments, algunes coses que no seran massa ètiques. I haurà de tindre un exèrcit que garantisca la seua defensa en cas que un exèrcit foraster l’ataque. I uns serveis d’informació eficients. I uns mitjans coercitius per tal d’obligar tothom a contribuir al manteniment d’aquest estat. I l’estat els ho agrairà d’una manera pactada.

Un estat sense mitjans per a imposar els seus criteris quan siga menester no serà viable. Per molta raó que tinguen les seues propostes, no reeixirà. L’esclafarà aquell que dispose de mitjans per a imposar els seus propis punts de vista.

Dit en dues línies: Un estat angelical no pot existir. Necessita embrutar-se les mans amb tasques que li permeten existir. O algú encara pensa que els imposts es paguen de bon grat? Imagineu que fora voluntari pagar-los. I traieu les vostres conclusions.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *