Des de la Plana

Josep Usó

30 d'octubre de 2018
2 comentaris

Ensenyament i futur.

Des de fa un temps, ja no es diu allò de què la darrera generació és la millor preparada. Però encara es continua afirmant que la proporció entre alumnes i professors influeix decisivament en la qualitat de l’ensenyament. Fins i tot la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports (quanta gent, a la mateixa Conselleria), està molt satisfeta perquè ha contractat ni se sap quants nous professors.

El problema, en realitat, no sembla aquest. D’acord en què massa alumnes per aula dificulten la feina dels mestres o dels professors. Però entre massa i massa poc hi ha d’haver un terme mig. I no sembla que aquest siga l’objectiu de ningú. Especialment, a l’ensenyament secundari. En aquest nivell, des de fa molts anys, el nivell mitjà dels alumnes va baixant sense remei. Cada vegada, arriben al final de la etapa, tant si és l’ESO com el Batxillerat, amb menys coneixements. En general. Per descomptat, hi ha excepcions, però el nivell que es pot impartir és més baix. I això només perjudica als bons estudiants. Uns estudiants que no sembla que li interessen a ningú. Els recursos es destinen als mals estudiants, per tal d’evitar que deixen l’aixopluc dels centres educatius i es troben al carrer sense res a fer i sense cap perspectiva de futur. I, mentrestant, aquests mals estudiants dificulten o impedeixen l’aprenentatge d’aquells alumnes que volen aprendre, sense que ningú puga fer res per evitar-ho.

No és tolerable que una part considerable de les classes es dedique a aconseguir que els alumnes callen, per exemple. I presten atenció a allò que es treballa a classe. Com no ho és que es pretenga fer creure que a l’escola o a l’institut es vaja a “fer activitats” o a “participar”. En realitat, s’hi va a aprendre. I aprendre requereix un esforç. Aquest concepte, el d’esforç, s’arriba fins i tot a negar. Ni és tolerable que hi haja alumnes que es dediquen, sistemàticament, a boicotar la feina de professors i companys només perquè a ells no els interessa el què es fa a l’aula. Caldria disposar d’aules per a alumnes als quals no els interessa el menú únic que s’ofereix per a tothom. És molt raonable que a un alumne de setze anys, o de dotze, no li interessen les Ciències, o la Literatura o els Idiomes. Però segurament sí que li interessaria aprendre alguna mena d’ofici.

De la mateixa manera, seria molt raonable que, quan arriben alumnes estrangers que no tenen cap idea dels idiomes que fem servir, pogueren anar a aules d’acollida on aprengueren la llengua vehicular en primer lloc per a després aprendre o estudiar les diferents matèries. No es fa així. Alguns mestres els atenen en hores de llengua, mentre van a fer acte de presència sense entendre res a la resta d’assignatures. En realitat, l’únic criteri que es fa servir al País Valencià és la edat. Si té quinze anys, a quart d’ESO. Encara que a seu país d’origen no haja estat ni tan sols escolaritzat.

I ara, arribem al tema de la proporció. Aquesta proporció varia segons les matèries. En determinades assignatures, les classes tenen una proporció de deu o vint (com a molts) alumnes per professor. Per contra, en altres, s’hi arriba fins als quaranta. I en realitat, això depèn, només de la mida de la plantilla de professorat. Hi ha estudis que només tenen, com a eixida professional, l’ensenyament. I aquests col·lectius pressionen per tal d’incrementar o mantindre plantilles sobredimensionades. Per contra, altres estudis tenen més eixides professionals. I aquests titulats, en bona mida, estan emigrant o busquen feina en altres sectors diferents de l’ensenyament. Així, trobar substituts per a professors d’especialitats com Matemàtiques és molt difícil. Llavors, l’Administració contracta llicenciats en estudis “semblants”. De manera que ens podem trobar ensenyant Matemàtiques (per exemple) a Enginyers, Químics, Informàtics, o encara especialitats més allunyades.

I encara hi ha un darrer problema, a l’ensenyament. Des de fa anys, molts pares estan molt ocupats, massa, per a preocupar-se de la educació dels seus fills. Llavors, aquesta tasca la deriven a les escoles. De manera que es demana que a l’escola (o als instituts, que tant és), s’ensenyen coses que abans tothom aprenia a casa. Per exemple, a no embrutar gratuïtament. Per exemple, a tirar els papers a la paperera i no al terra. O a esperar que un semàfor estiga verd per a creuar el carrer. O a parlar amb respecte a les persones majors. O a entendre que han de treballar i estudiar per a poder aprendre. O aa demanar les coses per favor o a respectar el torn de paraula. En una paraula, es demana a l’escola que eduque aquells joves que les famílies envien sense educar.

Però com els pares són molts i voten, cap governant gosa dir res en contra. És més senzill ser políticament correcte i donar-los la raó. Per això es parla de proporció (es diu en Llatí, ratio, que sona més fi) entre alumnes i professors. Però penseu que s’arriba a l’absurde de sessions d’avaluació en les quals, per posar unes notes a un grup d’alumnes, hi ha més professors que alumnes a avaluar. I aquests grups solen tindre resultats catastròfics. Sembla que ningú considera que això siga un balafiament de recursos. En canvi, si demanareu que els alumnes bons pogueren accedir a classes extraordinàries per part de professors seleccionats, segur que us trobareu opinions en contra. I si insistiu, seran vehements i fins i tot amenaçadors. Perquè manllevareu recursos als qui els necessiten. Que, en molts casos són alumnes que no volen fer res. No que no puguen; que no volen.

Segurament, és perquè fa molts anys que ens governen els mediocres. O pitjor.

  1. Estic molt d’acord amb la filosofia del teu article. Segurament per camins diferents he arribat a conclusions similars.
    Per a mi va ser una sort anar a escola —anys 1960— en una classe de quaranta. Per un motiu paradoxal: com que hi havia molts nens, si treies bé els exàmens, restaves a les darreres files i no feies brogit, el mestre no es preocupava gens del que feia, i així podia aprofitar el temps… estudiant. Vull dir llegint qualsevol cosa que m’interessés —i que en tingués llibre, que era la part més difícil—. Actualment, això seria impensable i hauria de perdre el temps fent veure que estava atent a unes explicacions que en un 90% dels casos tindria superades. Això és el que els va passar als meus fills, que no anaven a escola a aprendre sinó a avorrir-se. Absolutament lamentable però no els vaig saber donar gaire alternatives.
    I d’experiències d’aquesta mena, n’he tret alguna conclusió.
    La primera és que l’escola no està dissenyada per donar cultura en sentit ampli, i en particular a generar interès real per ella. Mal anem si un alumne no entén què és realment o per a què li pot servir a ell allò que pretenen que estudiï. Aquesta explicació és prèvia a qualsevol lliçó. No pot ser com un dia fa més de cinquanta anys que va aparèixer a classe el professor de llatí, i el primer dia va començar, més o menys dient:
    —“La primera declinación es: rosa, rosa, rosam, rosae, rosae…”
    Si m’ho he d’aprendre de memòria ho faré —vaig pensar, i realment encara la recordo tot i ser de ciències—. Però ho faré per no tenir problemes aquí o a casa, no perquè m’interessi el més mínim. Realment va servir perquè en astronomia sabés escriure els genitius dels noms de les constel·lacions, aicí, l’estrella delta del cranc, és oficialment δ Cancri, encara que no crec en absolut que el Sr. Anselmo pensés en això quan intentava ensenyar llatí.
    Una segona és que el paradigma del mestre o professor explicant la lliçó corresponent, és l’herència d’una època on, pràcticament, l’únic mitjà d’informació eren els llibres que eren molt cars i en tot cas podien ser substituïts pels «apunts».
    Tercera, els coneixements d’un alumne formen un «arbre», on per arribar a un punt calen diverses branques, segurament amb diversos possibles camins. Un professor clàssic, difícilment pot conèixer l’arbre de cada alumne per tal de proposar-li precisament les branques en que pot avançar sense viler-o fer arribar a punts on li manquen coneixements o —pitjor— fent-li recórrer branques ja assumides. Actualment la tecnologia ens podria donar eines per tenir una aproximació de l’arbre de cada alumne. I dic eines, de la mateixa manera que ho pot ser la pissarra, un quadren o un cartell.
    Quarta, m’agrada la idea dels «deures inversos»: fer els treballs i problemes a classe, on l’alumne pot tenir assessorament i col·laboració, i deixar per a casa el que habitualment feia el professor, llegir la lliçó i les explicacions suplementàries. Això, en petita part, permetria que alumnes de la mateixa edat poguessin estar estudiant a nivells diferents, cosa que es podria aprofitar posteriorment a classe perquè els més avançats en un tema ajudessin als que hi tenen dificultats. Ensenyament personalitzat a bon preu.
    Cinquena, la feina que es fa a l’escola hauria de ser «utilitària» en algun sentit, és molt trist un dia veure com es llencen grans quantitats de treballs escolars que, realment, a posteriori no serveixen per a res. Una idea exemple: a l’assignatura d’anglès, es podrien traduir textos de la Wikipedia que es podrien fer servir posteriorment per a la Viquipèdia, o viceversa. I no estic dient que els alumnes la modifiquessin directament, sinó que la seva feina s’enviés a un arxiu on els viquipedistes la poguessin aprofitar.
    I n’hi ha més però m’estic allargant massa. Com gairebé sempre que em poso a escriure.
    Òbviament, aquestes i moltes altres idees, només es poden aplicar amb imaginació, cultura i trencant esquemes, alguns de fa segles.

    1. Moltes gràcies pel seu comentari. Disculpe’m el temps que he trigat en respondre. Esmenta vostè dos detalls que encara em fascinen, perquè encara es practiquen: El mestre llegint la lliçò. Això sempre és molt avorrit. Especialment, una vegada se suposa que els alumnes ja saben llegir. El professor hauria (pense jo) d’ampliar i de donar explicacions sobre l’interès o la utilitat d’allò que hi ha a la lliçó. I una segona: efectivament, sempre cal que el professor done vida a allò que explica: Jo recorde que alguns professor, quan els preguntàvem per a què servia allò que s’havia d’aprendre a les seues classes, responien que “per a que ells es guanyessin la vida”. Malament anem si algú no pot donar una raó de més per per a la seua disciplina. Segurament, per la mateixa raó que vostè, jo vaig triar “Ciències”, tan bon punt vaig poder-ho fer. Ja, pel què fa als treballs de llengües, a COU jo vaig tindre una professora de Francès que ens feia traduir articles de “La Recherche” del seu marit, que ens explicva Química. I nosaltres triàvem els articles i els havíem d’esposar davant dels companys, evidentment en Francès. Allò era divertit. I ja de major, em vaig trobar un professor de Llatí que els deixava als seus alumnes còmics d’Astèrix en Llatí. Quina diferència amb el “hic, haec, hoc”. Salutacions cordials.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!