L’atzucac.

A hores d’ara, encara es veu que queda algú amb càrrec en algun partit independentista català que té fe en arribar a alguna mena d’acord amb el govern de Madrid. Un govern que no està en condicions de negociar gairebé res, pel què es veu. Tan bon punt intenta fer el mínim gest que li permeta optar a alguna mena de pacte amb els partits catalans, els jutges i fiscals del suprem i del constitucional se li tiren al damunt sense miraments. Al mateix temps, des de Ciudadanos i el PP els ataquen contínuament com si estigueren fent una política veritablement d’esquerres. I, per acabar-ho d’adobar, els de Podemos es dediquen a fer com que no passa res. En la seua línia. Capaços de reclamar a la Xina per la llibertat del Tibet però incapaços de dir res dels presos polítics catalans.

A més a més, els membres d’aquell govern d’allà també tenen un sostre de vidre. Dues dimissions en els cent primers dies i quatre o cinc més que no han dimitit però que ho podrien haver fet, a poca vergonya que tingueren. Tot això de expedients “nets” sembla que no ho han pogut fer. No en tenien prou.

No és d’estranyar que, davant dels primers indicis d’alguns polítics catalans de voler donar la sensació que estaven disposats a pactar qualsevol cosa amb els d’allà com si no tingueren companys presos de de fa molts mesos per fer el que havien de fer, el poble se’ls haja tirat al damunt. I amb molta raó. De normalitat, res de res.

Pel que sembla, tots estan en un atzucac. Els d’ací perquè només poden continuar endavant cap a una independència a la què el poble (el mateix poble que recordarà tota la vida l’atonyinament salvatge del 1 d’octubre) no està disposada a renunciar. I els d’allà, perquè després de vinga mesos de promeses de maneres, ja comencen a tindre coll avall que no podran aprovar els pressuposts. I ara diu que hauran de fer alguna cosa per a respondre a la demanda del Parlament d’abolir la monarquia instaurada per aquell general que encara reposa en la seua particular piràmide. I es veu que recorreran al TC. Un lloc on els qui fan de jutge tenen una tolerància a prova de bomba.

Sort que Amnistia Internacional ha demanat l’immediat alliberament dels Jordis. Malgrat que aquell diari que diu que va davant com l’avantguarda però que té un to molt ranci, encara insisteix en una violència que només van exercir uns individus que anaven d’uniforme.

En els atzucacs, si es corre cap a dins, només es pot entropessar amb el mur del fons. Ja veurem què passa. No enveje el paper del president Torra. I avui que fa 78 anys de l’assassinat del president Companys, encara és l’hora que es revoque la sentència d’una farsa de judici. Que també cal exigir-la.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *