El Vila-real es va fundar el 1923. En aquells anys, l’esport estava considerat com una activitat molt saludable. I la professionalització encara no havia arribat als extrems que ho ha fet els darrers anys. Pot ser per això, entre els membres fundadors de l’equip hi havia dos dels germans Calduch, boticaris i botànics. Que, per cert, van aportar al nou club el terreny d’un petit camp d’ametllers que tenien a la partida del Madrigal. (L’origen de l’actual camp de futbol). Al llarg de molts anys l’equip estava a categories relativament baixes. Tercera, Regionals, Preferents, i així. En dos moments, al llarg dels anys setanta, l’equip va arribar a segona divisió, però no es va poder mantindre més enllà d’un parell d’anys. Foren els temps del president Font de Mora.
Per fi, prompte farà vint anys, l’equip el va comprar un industrial gros. L’actual propietari. Fernando Roig. I el va convertir molt de pressa en un equip gran. Amb resultats inversemblants. Fins i tot va arribar a ser semifinalista de la Champions, de l’antiga Copa de Europa. Poca broma. I Vila-real, un poble gran de la Plana, es va fer famós a tot el món gràcies al club de futbol.
Però tot això, a la ciutat no li ix de bades. El camp de futbol s’ha ampliat unes quantes ocasions, en els darrers anys. I s’ha ocupat una part del carrer, i una part de la plaça del Calvari. De fet, per tal d’ampliar-la, es va fer desaparèixer el pavelló poliesportiu Campió Llorens, que és el primer que es va fer al poble. I que encara no s’ha substituït per cap altre. També, en la època de les primeres grans ampliacions, es van permutar uns terrenys amb us educatiu com a residencial a canvi que el club de futbol financés les obres del camp de futbol que continua essent municipal. Aquells terrenys, els propietaris del club els varen revendre abans no esclatés la bombolla immobiliària i ara continuen erms, mentre l’institut que hi ha al seu costat està atapeït d’alumnes que no hi caben.
Els dies que hi ha futbol, el veïnat hem de tindre paciència amb la circulació, perquè s’omple tot de cotxes mal aparcats. Però només són unes hores i “és pel futbol”. Que ja se sap que el futbol és qui ens situa en el mapa.
Ara, el club de futbol ha comprat un edifici en construcció sense acabar, just a tocar del camp. I aprofitarà els aparcaments soterranis que ja estaven fets i deixarà la superfície com una nova plaça que esponjarà una zona que està molt atapeïda, entre altres coses perquè el camp ha ocupat tota la vorera del carrer de Blasco Ibáñez. De seguida, l’Ajuntament, per boca del seu primer mandatari, s’ha afanyat a donar les gràcies i a recordar que, gràcies a la remodelació de la plaça del Calvari (que fa molts anys es va rebatejar com a del Llaurador) ara allà es poden fer molts actes. Concretament, es veu que ha esmentat les jures de bandera (que darrerament sovintegen al poble), desfilades i altres esdeveniments.
La pregunta és doble. Per què aquesta mena d’actuacions, d’adquirir immobles o terrenys per tal de fer places, parcs o espais públics, mai les fa l’Ajuntament? En els darrers temps va ser ben al contrari. Es varen vendre terrenys a canvi de diners per a finançar obres que no sempre han acabat bé. I la segona part. Si el president del club demana qualsevol cosa a l’Ajuntament a canvi d’una plaça que, evidentment regala a la ciutat i que és molt d’agrair, hi haurà possibilitat de negociació, per part d’aquest mateix Ajuntament?
Però tot això no deixen de ser cabòries. Al capdavall, què pot haver més important que e futbol, a una ciutat menuda amb un equip tan gran? De veritat. Si els germans Calduch alçaren el cap no s’ho creurien.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!