La gran nación.

España és una gran nación. Això ho sap tothom. El que passa és que tot el món els té enveja. Els motius d’aquesta enveja varien segons les fonts. Segons el catecismo del padre Astete, això és perquè Déu, en la seua infinita misericòrdia, la va situar en el centre del món. Tal qual. Altres fonts assenyalen que és perquè allà tenen el millor clima del món. I segons Esperanza Aguirre, és perquè és un país amb 3000 anys d’història. Una llàstima que aquesta dona es deixe fora els centenars de milers d’anys de les poblacions de la serra de Atapuerca, que li estiraria la història molt més enrere.

Però en aquest gran país i gran nació passen coses que demostren ben a les clares quan grans són.

Després de denunciar la venda de bombes de precisió a un país tan de fiar, tan democràtic i tan medieval com Aràbia Saudí, ara se’n desdiuen. I afirma el senyor Borrell (el desinfectant), que aquestes bombes no tenen efectes col·laterals i que els han promès que no les faran servir contra civils. Que si no les venien se’ls en anava a l’aire una venda de cinc vaixells de guerra que els permeten mantindre obertes les drassanes a Càdis de la mateixa empresa, Navantia, que fabrica els submarins que no suren (els de la sèrie 80). I que els saudites duguen mesos bombardejant la població civil del Iemen no sembla importar-li gaire, a l’insigne personatge. Que és el mateix que reconeix que van tractar de pressionar el govern de Bèlgica peer tal que defensara el jutge Llarena i que els va eixir el tret per la culata. Com tants altres.

D’altra banda, gràcies a una associació d’advocats d’extrema dreta, han detingut a un actor per blasfemar. Hem tornat a aquells temps en els quals qui feia i desfeia era la Santa Inquisició. Una institució creada pels reis catòlics per tal de robar als jueus i als musulmans i, de passada, a tot aquell que s’oposara a les seues pretensions. Pel què es veu, una institució semblant a la policia religiosa de l’Afganistàn talibà. L’home ha tingut sort i l’han deixat anar sense càrrecs. No com els presos polítics, que continuen empresonats malgrat que un grapat de justícies europees ja han pres posició en contra dels seus presumptes delictes.

El mateix gran país que se salta les seues lleis i gasta el que no es té en la defensa del jutge Llarena, que ha hagut de comparèixer a Bèlgica. I que té un president del col·legi d’advocats de Madrid que nega l’empara a un dels seus membres davant de les amenaces que ha rebut i rep per defensar els exiliats polítics.

O el que vol processar a un cantant per la lletra de les seues cançons. I que en té a un altre condemnat per la mateixa raó.

Al mateix temps, però, exculpa als responsables del projecte CASTOR d’una estafa que ens costarà més de tres mil milions d’euros. Clar que, en aquest cas, es tracta del president d’un club de futbol molt apreciat i d’uns quants ex-ministres.

El mateix país on les titulacions acadèmiques dels seus alts funcionaris, candidats i familiars ja no estan ni en dubte. Directament són més falses que un bitllet de quatre euros. I on les universitats callen. Segurament, si callen és perquè atorguen.

El mateix país on l’esposa del jutge Llarena, que es veu que és amiga d’una responsable política que ara s’ha autoliquidat, va intervindre en el que sembla un frau en unes oposicions a jutges i fiscals on hi ha implicada la filla d’un altre jutge que serà l’encarregat de jutjar als presos polítics.

El mateix que té una premsa que tot el món (però això és per la enveja que els tenen) qualifiquen  com a gens objectiva i gens de fiar. On et poden detindre per parlar Català però no s’investigarà a un policia en actiu per agredir a un periodista al crit de “Arriba España”.

Un país on es qualifica de violència anar a votar i aguantar que et peguen per estar allà però on pegar no es considera violència. Un país tan gloriós que, si se sumen tots els premis Nobel que han aconseguit els seus Químics i Físics al llarg de tota la història d’aquests premis, obtenim la fantàstica xifra de zero. On exportem cervells i importem bens d’equip. On exportem armes amb baixa tecnologia i importem avions de combat que no sabem ben bé com acaben d’anar. Un país amb una llengua tan potent, el Castellà, que ells li diuen Español, que creix tant de pressa en el nombre de parlants que qualsevol dia ja serà la més parlada del món. On tenim milers de quilòmetres d’AVE que ens costen un ronyó però on arribar al poble del costat en un tren de rodalies és una aventura cara i de durada indefinida.

Un lloc tan contradictori que els seus habitants no volen que vinguen els immigrants perquè els furten la feina però en canvi tampoc deixen que se’n vagen els qui ho hi volen ser. Però això sí. Gran. Més menut que en el segle XVI, quan tenien un imperi tan gran que no es ponia el sol. Ara, però, ha minvat tant que ja no li deixaran ni canviar l’hora a la primavera i a la tardor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *