Comparacions.

Avui és l’onze de setembre. La Diada. Com ja no saben què fer, els de ciudadanos han contraprogramat. I han triat un escenari petit. La plaça del Rei. I han muntat un cadafalet per a que pugés Rivera i Arrimadas a parlar als “seus”. I els “seus” eren disset. Si es comptaven els seixanta càrrecs que encara ho són, arribaven al centenar. I amb càmeres, periodistes i tres turistes que passaven per allà, cent cinquanta persones. També haurien pogut quedar a un bar proper.

Per la vesprada hi ha acudit el poble. I han omplert la Diagonal. La Guàrdia Urbana parla d’un milió. Tant és. Els espanyols han pogut comparar i veure, aproximadament, quants en són els uns i els altres. I l’evidència és que no són ningú. Només quatre violents eixelebrats que els duen de ves a saber on cada dos per tres, van a les seues “manifestacions”. I amenacen, insulten, bavegen ràbia, embruten i, si poden, agredeixen als qui poden.

Per això no poden permetre un referèndum. Perquè el perdran per moltíssim. I per això perdran, al final. Perquè no tindran cap més remei que pactar una solució. Ara ja insulten a tota la Justícia Europea. I els falta afirmar que tot el món els odia perquè ells tenen un país privilegiat i afavorit per Déu. Que ho arribaran a dir. I no es mouran de la seua posició fins que la gent vaja i els faça fora. Com els ha passat sempre. Des de la Patagònia fins a Florida. Des de les Filipines fins a Tànger.

I, possiblement, aquesta vegada els rebenta molt que el Poble Català, malgrat tot el que li han fet i li estan fent, continue mantenint el sentit de l’humor. Ells no el tenen. Sempre estan seriosos. Com emprenyats. I això els fa antipàtics. és una altra comparació. Ells no poden riure d’ells mateixos. Estan massa insegurs. Per això no riuen. Perquè no en saben. Són diferents en tot. Fins i tot en la Religió. Els catalans tendeixen a parlar de l’amor de Déu. Ells, del temor a Déu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *