Dialectes.

Fa molt temps que hi ha gent que fa afirmacions com ara que el Català i el Valencià són llengües diferents. I, per a recolzar aquestes afirmacions, proclamen que el Valencià no és cap dialecte del Català. I en usar la paraula “dialecte”, li donen un sentit pejoratiu. Com de cosa de baixa qualitat. Dues precisions. D’entrada, quan es vol saber alguna cosa sobre un tema determinat, es consulta a un expert. Per exemple, en cas de malaltia a un metge. Si tenim un dubte sobre una construcció, el consultarem amb un arquitecte o amb un enginyer. Doncs si tenim algun dubte sobre una llengua, acudim a un filòleg. En el cas del Català i el Valencià, totes les facultats de Filologia del món estan d’acord en què són una única llengua. Però en diferents variants. De fet, dins de la varietat Occidental, que es parla al País Valencià i a Lleida i comarques de Ponent, també hi ha moltes varietats. I és possible distingir un parlant de la Plana de un de València. O de un de Gata de Gorgos (que és on saben apixar de veritat). I més al nord, però cap a la costa, es distingeix perfectament un barceloní de un de Girona. Fins i tot, quan ens concentrem en una àrea molt menuda, també es poden trobar diferències. Un de Vila-real i un d’Almassora parlen diferent. Posem un exemple: Un color cru a Almassora, a Vila-real és cruc. Però tots estem d’acord en que parlem la mateixa llengua, a banda i banda del Millars.

En Castellà passa el mateix. I si per exemple, es vol agafar una cosa de damunt la taula, a Espanya la “cogeran”. Però “coger”, a Argentina significa tindre tractes carnals. I si per a quedar bé la “toman”, els mexicans els diran que no s’ha de beure alcohol en hores de feina.  I així fins a l’infinit. Però ningú discuteix que tota l’Amèrica Central i del Sud parla Castellà. Que molts d’allà li diuen Castellano i en canvi ací li diuen Español. O que els de Múrcia parlen molt diferent dels de Burgos i tots aquests no s’assemblen a un de Càdiz. I dels de Jaén ja ni en parlem. O dels de l’Axarquia de Granada (que tots recordem l'”opá yo quiero hacé un corrá”). I totes són varietats de la mateixa llengua. Per contra, molta gent es veu amb cor d’afirmar que el Valencià i el Català (les varietats occidental i oriental del Català) són diferents. I aquests mateixos pateixen el que no està escrit quan els atén un teleoperador de qualsevol empresa de serveis (des de telefonia fins a elèctrica) que parla la seua varietat de Castellà d’allà on siga (generalment d’algun país llatinoamericà) i s’han de passar l’estona preguntant-li què els ha dit.

I la segona: al capdavall, totes les llengües, totes, serveixen per a comunicar-se. I cadascuna representa, com a mínim, una manera diferent d’entendre el món. O més d’una.

En qualsevol cas, cal dir que el millor Català el parlem nosaltres, els valencians. I els de la Plana, encara més. Que tenim un domini dels pronoms febles que no el té ningú més. I és perquè els gastem i els gastem bé. Que més al nord dirien que els fem servir bé. Però ells no ho acaben de fer tan bé.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *