L’altre dia vaig anar a visitar el museu de Tírig. Tírig és un poble molt menut situat al Maestrat. És famós, entre altres coses, per ser el lloc de naixement del pintor Puig Roda i també perquè en el seu terme municipal hi ha molts abrics amb pintures rupestres. Amb la visita s’inclou també la visita a alguns dels abrics més famosos. En el meu cas, va ser la cova dels Cavalls. D’una banda, una decepció. Les pintures originals estan molt fetes malbé. I el guia ens va explicar que s’havien deteriorat molt en els darrers cinquanta anys, fins que a finals del segle passat es varen protegir. Afortunadament, cap als anys cinquanta, el pintor (entre altres coses) Joan Baptista Porcar les va calcar. De manera que al museu hi ha una reproducció, justament d’aquest abric on es veuen en tot el seu esplendor. I ens varem assabentar del període i les circumstàncies en les quals es varen fer aquestes pintures.
Són relativament recents. Tenen entre 10000 i 5000 anys d’antiguitat. I descriuen perfectament escenes de caça. Ho fan amb tant detall que semblen ideals per a fer una explicació de com s’havia de fer per a caçar les peces. Uns caçadors espantaven la caça, uns altres l’esperaven emboscats, calia rematar aquella peça ferida que quedava separada del ramat… Un luxe de detalls. I també ens varem assabentar de les circumstàncies climàtiques, que van ser molt importants. Estem a l’època del desgel de la darrera glaciació. Llavors, els que ara són barrancs, eren rius molt cabalosos. I la caça molt abundant. Només cal assenyalar que mentre nosaltres visitàvem la cova, baix nostre hi havia dues cabres salvatges. I els homes, segurament migraven des dels voltants de Tírig, a uns 300 m d’alçada, fins als voltants de Ares, a uns 1000 metres d’alçada i uns trenta quilòmetres de distància. Com els terrenys eren pobres, no era fàcil dedicar-se a l’agricultura i per això van viure de la caça fins a molt tard.
Llavors, el guia ens va donar una lliçò extra de Història de la Humanitat. Mentre els homes eren caçadors, estaven a la cúspide de la piràmide. I sabien què fer i com fer-ho. Eren autosuficients. Per contra, en el moment en que es dediquen a l’agricultura, ja hi ha factors que no poden controlar. Les sequeres, els freds, els aiguats… I com de tot això no en saben, comencen a pensar que hi ha algun poder al quan no han complagut. I van fent ofrenes. De menjar, d’animals o fins i tot ofrenes humanes. Havien perdut la seua posició preeminent i única, dins de l’ecosistema. Concretament, l’home ens va dir:
No s’aclamaven a Déu, que no existia (encara), però sí a la Natura.
I això m’ha dut a recordar les actuacions dels representants de Déu. De fet, del Déu que es vulga. Tant uns com altres, administren el desconeixement de la gent. I en una sola setmana em trobe que el flamant papa Francisco ha hagut de reconèixer a Irlanda la inutilitat de les mesures de la seua institució per a evitar els casos d’abusos sexuals per part dels sacerdots (que només allà sumen desenes de milers). Tot seguit, el mateix personatge “recomana” que als xiquets homosexuals se’ls aplique un “tractament” psiquiàtric. Entenc jo que el Papa vol desviar d’alguna manera l’atenció sobre el descrèdit que li suposen els casos d’abusos a menors per part de capellans; el descrèdit que ha acumulat en Argentina l’Església Catòlica en haver-se oposat a una llei de l’avortament més actual que la que pateixen allà les dones. Però possiblement no ha caigut en el detall que sí que hi ha una mesura que es podria aplicar fàcilment per a remeiar alguns dels problemes que afecten a la seua institució. Per exemple, l’aplicació als capellans culpables de delictes sexuals de les penes que se’ls imposen a la resta d’individus que cometen aquesta mena de delictes. Per descomptat, a països civilitzats. Al país de la Manada, encara estem molt endarrerits, en aquest tema. Com en tants d’altres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!