El nou submarí.

Ara resulta que el nou submarí de l’armada espanyola, el primer de la sèrie U-80, no cap al moll on ha d’atracar. I la broma costarà 16 milions d’euros perquè s’haurà d’allargar el moll en qüestió. Això seria digne d’un acudit d’aquells de Gila si no fora perquè aquests submarins són un desastre des d’abans del principi.

Pel què es veu, fa molts anys, Espanya va decidir que podia prescindir d’un soci tecnològic que tenia per a construir submarins. Això vol dir que els submarins es construïen a Cartagena però amb tecnologia francesa. Algú, va pensar que el qui feia el negoci gros era l’empresa francesa i que ells li podien furtar el negoci. I això varen intentar. Van fer uns plànols per a un nou submarí i es diu que es van arribar a comprometre fins a una trentena d’unitats per a vendre a tercers països, entre els quals Austràlia. En un principi, els submarins havien de costar 500 milions d’euros cadascun i se n’havien de construir quatre. I havien de tindre una tecnologia tan avançada que serien els millors del món a banda dels de propulsió nuclear. Fins i tot se’ls va posar un nom: serien els submarins «Isaac Peral, Narciso Montunrios (tal qual), Cosme García i Mateo garcía de los Reyes». I allà, l’empresa Navantia, a Cartagena, es va posar a construir.

Quan es va botar el primer de la sèrie, es van adonar d’un problema. Per al seu volum, pesava massa. Vol dir això que els constructors i dissenyadors de l’aparell no van aplicar el principi d’Arquímedes, que diu que qualsevol objecte submergit en un fluid experimenta una força d’empenta vertical cap amunt igual al pes del fluid de desallotja. Això, abans ho estudiaven els xiquets a l’escola, que ho he consultat a la Enciclopèdia Àlvarez (tercer grado).

Ací, aplaçaments en l’entrega, increment del cost i assessorament d’una empresa americana per tal de resoldre el problema. La solució va ser allargar el casc deu metres. I supose que l’advertència de no omplir aquell espai amb res que pesés, per no mantindre el problema. Dic jo que aquest submarí serà el primer del món amb sala d’usos múltiples.

Des d’aleshores, s’han anat repetint els problemes, els retards i els sobrecosts. Ara mateix, quan es parla del cost actual, ja no sé si es parla dels quatre submarins o només d’un. Sembla que només n’es un. I que, per acabar-ho d’adobar, ni tan sols cap a la seua dàrsena.

Per descomptat, totes aquelles comandes que s’havien emparaulat per a fer submarins per a tercers països, ja s’ha esvaït. De fet, Austràlia ja fa navegar els seus que, lògicament, li van ser subministrats per la competència.

Com diria aquell genial humorista:

– Está el enemigo? Que se ponga.

El problema és que tot aquest immens balafiament el paguem nosaltres. I encara ens hem de sentir a dir que ens hem d’estrényer la corretja, perquè els temps són difícils.

El que no hi ha és vergonya. Ni responsabilitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *