El Barranquet III.

Aquell edifici on esava instal·lada la Casa de Socorro encara va ser utilitzat molts anys més. Pels anys setanta es va construir l’ambulatori del carrer Torrehermosa. Llavors, es va començar a pensar en la possibilitat de traslladar allà les urgències mèdiques. Allò va coincidir, més o menys, amb el temps en el qual es va decidir escampar pel territori la Policia Nacional. De manera que la comissaria de la sotsdita policia es va instal·lar allà. Es van haver de fer obres de condicionament, això sí. Es va buidar el dalt, que estava atapeït de mobiliari vell que semblava d’hospital. I després es van condicionar les dependències del baix. Fins i tot dos calabossos. Mentre es feien les obres, els conserges encara s’hi estaven, per allà. Desprès, el que és la vida, no els he tornat a veure mai més.

I, un bon dia, s’hi van instal·lar els de la Policia Nacional. Encara anaven de gris. Per això s’anomenaven grisos. Però ja s’havia mort Franco i calia fer alguna cosa. Llavors se’n deia Transición. I els van canviar d’uniforme. van passar a anar de color marró. Molt poc després, els van tornar a canviar d’uniforme i els van vestir de blau. I també van canviar de cotxe. Al principi, tot eren SEAT, que figurava que era una empresa espanyola. Però un bon dia van fer un concurs per a veure quina mena de fabricants els feia més bon preu i ja no s’han tornat a veure’s SEAT, per les comissaries.

A tot allò, el carrer continuava sent de terra i, quan plovia, hi havia riuada. I cues monumentals cada matí, per a fer-se, o renovar, el DNI. Si et volies fer o renovar el passaport, la cua era molt menor, però els qui s’esperaven des de les sis del matí o abans, et miraven malament.

La Policia Nacional estava allà quan a les manifestacions per al desviament de la General i també per al 23F.

Com si el món s’anara a acabar, un bon dia van començar les obres per a fer del Barranquet el carrer que és ara mateix. El primer que es va fer, va ser un col·lector per la marge dreta del carrer. La que correspon als nombres imparells. El constructor d’allò era un tal Romero MIngote. L’obra va ser un desastre absolut. Primer van fer la rasa ben gran. Fins als Pons, que encara estaven allà. I la van deixar oberta. I va ploure i l’aigua de la claveguera que va pel mig del carrer es va barrejar amb la de la pluja, perquè amb les barrinades l’havien trencada tota. I el Barranquet va dur una barrancada d’aigua, barrejada amb merda i aigua tintada de colorins del tint per al paper de la Clariana. I com estava tot ple de munts de runa per totes bandes, allò semblava l’Apocalipsi, però amb mala olor.

Poc després, la construcció continuava més enllà dels Ponts. Fins a l’alçada de la sèquia Major. Els veïns ens queixàvem, però ningú ens feia cas, perquè era una obra important per a bé comú i la supervisava la “Confederación Hidrográfica del Júcar”. Poca broma. Fins que, un bon dia, les formigoneres van arribar a la banda oest dels Ponts. Quan van arribar poc més amunt, més o menys a l’alçada del començament del carrer Pere Dahera, l’encarregat, un home major, menut i que duia boina, va aturar les obres. Ell sol i sota la seua responsabilitat. De seguida es va desencadenar l’infern. En un sol dia, van aparèixer per Barranquet tot un seguici de vehicles oficials. L’enginyer de la delegació d’Obres Públiques de Castelló, l’enginyer en cap i fins i tot l’enginyer en cap de la Confederación del Júcar. Aquest duia un Mercedes amb xofer monumental. I tots arribaven volent-se menjar a l’encarregat aquell. Però l’home, seré i amb la boina posada, havia amanit una escala de fusta i els feia baixar fins a l fons d’aquella sequiota. Baixaven, apropaven la mirada a la part de dalt de la paret, callaven i se n’anaven per on havien vingut.

Evidentment, quan es va fer de nit, jo que era veí, també vaig anar a veure què era el què miraven amb tant d’interès. Si des d’allà es mirava la paret, es podia veure a quina alçada arribaria més amunt. I es veia perfectament. Quan arribara el col·lector pluvial a l’alçada de la caserna de la Guàrdia Civil, es veia justament la teulada de la caserna. Només caldria afegir la tapa per a que no fora una sèquia oberta i demanar a l’aigua de la pluja que pugés amablement fins allà.

Les obres van estar aturades unes quantes setmanes. Després, es va eixamplar la sèquia al temps que es baixava el pendent a zero. I més amunt, es va fer més ampla encara i es va fer un pendent negatiu. Que vol dir que, des del carrer Sant Manuel fins al carrer Salvador, la sèquia fa pujada; però no massa.

Finalment es va acabar aquella sèquia i va quedar molt en alt. Cosa de mig metre més alta que les cases de la vora. I així es va estar anys i panys, fins que va arribar el primer ajuntament socialista del poble. Llavors, l’empresa adjudicatària de l’acabament, Luís Batalla, va decidir que, pel que hauria de donar com a indemnització als veïns que els quedaven les cases mig soterrades i sense comptar les tones i tones d’asfalt que hauria d’abocar per tal de pujar el poble a l’alçada d’aquella llosa, li eixia més a compte fer-ho del revés. Va lleva la tapa del col·lector. Ca rebaixar mig metre la paret, el va tornar a tapar i per l’altra del carrer, cap als nombres parells, en va fer un altre de tub prefabricat. Aquesta vegada, en pocs mesos, el Barranquet va adquirir un aspecte semblant al que té ara.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *