Ha tornat la gran expressió.

Fa més de vint anys, quan començava l’explosió de totes aquestes teories sobre l’ensenyament, l’aprenentatge i l’educació, vaig escoltar per primera vegada la frase. «Aprendre a aprendre». El qui l’havia dita era un home de contrastada solvència científica. Per això el vaig deixar continuar. Però ja llavors, aquella frase em va semblar una estupidesa. Si al capdavall la nostra espècie és alguna cosa, és justament perquè hem desenvolupat el cervell. I dediquem molt temps a l’aprenentatge. Els nadons són molt dependents, molt més que els nounats d’altres espècies. I ho són al llarg de molt temps. Aquest temps es dediquen a aprendre tot allò que se’ls ensenya. Des d’idiomes fins a maneres de comportar-se, coneixements de tota mena, oficis o Matemàtiques, si algú els n’ensenya. La capacitat d’aprendre és innata i conseqüència de tindre el cervell que tenim.

Malgrat tot, aquella frase, la d’aprendre a aprendre, va tindre un gran èxit, especialment entre aquelles persones dedicades a l’àmbit de l’ensenyament que no havien demostrat mai haver après gran cosa. No de bades van ser els qui més van insistir per a què l’Ensenyament es transformés en Educació. Pel camí, s’eximia, segurament sense ser-ne conscient, als pares de l’educació dels seus fills. Ja s’encarregarà l’escola, es deia i es diu de qualsevol coneixement o aspecte educatiu dels joves o dels infants. I es veu de seguida que s’ignora que els xiquets aprenen per imitació. Tant és el que tu els digues a l’escola, si quan arriben a casa veuen que el pare i la mare mostren un menyspreu tota pel coneixement. O tenen actituds maleducades. Com aquella de conduir sense fer servir els intermitents per a res. Que a més a més de maleducada és perillosa, però ningú en diu res.

I el cas és que ara, quan ja s’ha passat de posar notes a avaluar els continguts, a diversificar els continguts, a abolir els continguts (actitudinals, procedimentals i curriculars, poca broma). A substituir-los per uns objectius molt difusos primer i finalment – finalment de moment. Segurament el proper curs això ja haurà caducat i caldrà una altra expressió buida per a substituir-la- . Ara avaluem per capacitats. Capacitats. I l’exemple que sempre se’ns posa és el mateix: si tu busques un llander per a que et repare una aixeta, el que busques és que siga competent en la seua feina. Doncs això. I es posen moms, a les competències. No n’hi ha prou amb dir «aquest és un incompetent en Matemàtiques», o en Física, Química, Biologia o Geografia». No. Cal avaluar la competència lingüística, la comunicativa, la digital… així podríeu fer una llista llarga com el testament d’un ric. I allà us trobareu, Sí; l’han recuperada. La competència d’aprendre a aprendre. Literalment, diu que és:

Implica la consciència, gestió i control de les pròpies capacitats i coneixements des d’un sentiment de competència o eficàcia personal, i inclou tant el pensament estratègic com la la capacitat de cooperar, d’autoavaluar-se, i el maneig eficient d’un conjunt de recursos i tècniques de treball intel·lectual per transformar la informació en coneixement propi. (del portal Xtec).

Si enteneu alguna cosa que no siga una obvietat buida, ja m’ho fareu saber.

Mentre, els nivells de coneixements en totes les disciplines dels joves, continuen baixant sense remei al temps que l’avant tecnològic exigeix als futurs aspirants a tindre alguna mena de feina remunerada preparacions cada vegada millors. Pot ser per això, a Suïssa molts xiquets volen dedicar-se als negocis. A Israel volen ser informàtics. I a l’Estat Espanyol volen ser futbolistes. La pregunta no és si tindran la capacitat de rematada de cap, sinó si seran competents en alguna cosa o només uns incompetents.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *