Ara fa huitanta anys.

Ara fa huitanta anya, el juny del 1938, els Franquistes (Nacionals) van ocupar una bona part de la comarca de la Plana, al País Valencià. Les operacions formaven part de l’anomenada “batalla de Llevant”. Després de la desfeta de la batalla d’Aragó, quan els Franquistes arriben a la mar a l’alçada de Vinaròs el 15 d’abril, divendres Sant, l’exèrcit de la República està desfet. Llavors, el comandament franquista decideix conquerir ràpidament València. De fet, fins i tot es proposen arribar-hi per al dia de sant Jaume. El cas és, que la batalla de Llevant que havia de ser fàcil, es va convertir en una derrota per als Franquistes. De fet, les línies republicanes es van mantindre fins el final de la guerra. Les fortificacions que es van anar fent en profunditat per a impedir l’avanç cap al sud van ser tan eficaces que van servir de model a britànics, italians, i altres potències europees davant de la imminent guerra que ja estava a punt de començar.

El cas és que a Castelló hi van arribar algunes petites unitats franquistes el dia 13 de juny. Però es van retirar en no veure la seua situació segura. En el contraatac republicà de l’endemà hi va haver moltes baixes civils. Possiblement perquè ja hi havia molts balcons amb banderes franquistes. I el mateix dia 14, forces de la IV división de Navarra (Comandada pel general Camilo Alonso Vega, home gran i es veu que tan impetuós que alguns dels seus li deien “Camulo”) i de la 55 División (Comandada pel coronel Enrique Adrados) entren a Vila-real, situat al sud de Castelló i també a l’altra marge del Millars.

Per aquesta raó, entre el 15 i el 17 de juny hi va haver molts contraatacs dels republicans sobre Vila-real. En bona part, per a permetre la retirada de les tropes situades als voltants de Castelló. I també perquè necessitaven temps per a reforçar les fortificacions que començaven cap al sud. En la que es va conèixer com a línia XYZ i els dos cinturons defensius més que envoltaven València. En aquests combats hi va haver nombroses baixes, tant militars com civils. I les dues víctimes més conegudes, segurament, van ser: d’una banda, el poble de Nules, més al sud, per on creuava la única carretera. Per allà es retirava l’exèrcit republicà. I els bombardejos van ser tant intensos que van arrasar completament el poble. I d’altra banda, el campanar de l’esglèsia major de Vila-real. A un lloc completament pla, aquest campanar (i el de l’esglèsia de Borriana) eren els únics punt elevat des d’on es podia observar els voltants. Per tant, va ser atacat pels republicans, que van estar a punt d’ensorrar-lo, però que no ho van acabar d’aconseguir.

La població civil va fugir dels pobles i es va refugiar en casetes de camp més o menys llunyanes. Això no sempre els va servir per evitar les zones de combat. D’altra banda, en tornar a casa, van descobrir que moltes de les seues cases havien estat saquejades. És allò del botí de guerra.

Imatges: Arxiu municipal de Vila-real i Nulespèdia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *