Des de la Plana

Josep Usó

7 de juny de 2018
0 comentaris

Novetat? No veritat.

Fa molts anys, als primers anys del franquisme, els estudiants de Batxillerat havien d’estudiar obligatòriament Religió Catòlica. Més o menys, com ara, tot i que, com ja hi ha molta població no catòlica, es pot donar una “alternativa”, que va canviant de nom però que continua essent obligatòria. Tal vegada fora més fàcil que el que vulga que la curse i el qui no, que tinga una hora lliure. Recorde jo que a un llibre de la matèria d’aquella època, hi havia una frase mítica. I que venia a conte de la prevenció amb els avenços de la Ciència i la seua oposició als nombrosos dogmes que la cotilla religiosa imposava: “Novedad, no-verdad”. Estava en Castellà perquè no es podia escriure de cap altra manera. No com va dir aquell de “nunca fue el español una lengua de…”. La frase dóna una idea de la mentalitat dels autors del llibre. I del país on s’estudiava amb aquell llibre.

Però el tema no era ben bé aquest. Avui han pres possessió dels seus càrrecs els nous ministres del govern Sánchez. Ahir mateix tot estàven satisfets perquè el nefast govern del PP ha anat al carrer. I ara hi haurà canvis. I va i et mires als nous i et trobes que tant, tant, no ha canviat. El ministre de l¡Interior és un jutge que en el seu moment no va estimar nombroses denuncies de tortura a presos que depenien de la seua autoritat. El d’Afers Exteriors és un personatge més tèrbol que altra cosa. Involucrat en nombrosos assumptes dels de posar la mà dins la caixa, ja va haver de dimitir en el passat. De fet, tan bon punt el van nomenar, Xavier Sala i Martín va publicar un fil de piulets demolidors. La d’Energia, Medi Ambient i no sé què més, una de les responsables de l’estafa del CASTOR. El d’Agricultura, un que homenatjava criminals de guerra que no han segut jutjats mai com a tals perquè els seus (Franco) va guanyar la guerra. I, per a no fer-me pesat, el de Cultura y Deporte sembla un personatge d’una cançó de Les Luthiers. Allà veurem què fa. Ell i la resta.

Pel que respecta a Catalunya, tots tenen antecedents de molta hostilitat.

A l’altra banda de la frontera, encara hi ha diputats i persones que sembla que parlen seriosament, demanant que s’acosten els presos polítics. I això em sorprèn. Perquè està clar que no passarà. Només hem de recordar que presos com Arnaldo Otegi, que va ser empresonat per ser una de les persones que va aconseguir que ETA acabés desapareixent, va haver de complir tota la condemna fins el final. Els presos polítics són ostatges d’un poder que els utilitza per atemorir a l’altre bàndol. Sempre és així. I el que s’hauria de demanar, pense jo, és el seu alliberament immediat. No cap mena d’acostament, ni de millora de les condicions penitenciàries.

De manera que ja ho veieu. Tenim un govern nou, però sembla que s’assembla tant al vell que sembla que tot està igual que abans. Caldrà reprendre el pas tan de pressa com es puga cap a la independència. Tal i com deia la cançó, “El Poble mana, el govern obeeix”. I això que diu aquest vers és un canvi de paradigma. Aquesta és la veritable revolució. Si es fa així, encara que no del tot, moltes de les coses que ara passen no podrien passar. I, segurament, el veritable poder està espantat per això. Per si no poden imposar un govern al Poble. Aquesta seria la gran Novetat. I seria Veritat, també

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!