Israel 2.

Hi ha una altra característica de Israel que sorprèn al viatger indocumentat, com ara jo. El verd. D’entrada, jo m’imaginava un país erm, gairebé un desert. I no ho és. Tota la franja costanera era de marjals. L’interior sí que és un desert. El famós desert de Judea. Però en els darrers anys, les marjals s’han sanejat i hi ha força camps de cultiu on s’hi poden veure tota mena de cultius. Des de panís fins a fruiters de pinyol dolç. des de hortalisses fins a enormes tarongerars. Per descomptat, tot es rega per degoteig. Hem de recordar que el degoteig és un invent d’allà. I que bona part de l’aigua que usen, la treuen del llac de Tiberíades (la mar de Galilea). Aquest llac s’alimenta de tres rius que arrosseguen l’aigua del desglaç dels anomenats alts del Golan. A la vegada, el llac desguassa a través del riu Jordà, que arriba a la mar morta. És interessant observar que tota aquesta àrea està sota el nivell de la mar. Des de la part relativament al nord de la mar de Galilea, a l’alada de Cafarnaúm, situada a 100 metres sota el nivell de la mar, fins la mar Morta. Ací, la superfície de l’aigua està a 430 metres sota el nivell de la mar. Tot al voltant de la mar Morta sí que és un desert d’aquells de postal. No es veu ni un bri de verd enlloc. Però de tant en tant, hi ha un oasi. I allà, de sobte, apareixen les plantacions. Principalment de palmeres, però també de tota mena de productes. Els kibutz que hi ha són autosuficients.

La resta d’aigua potable, la obtenen de plantes dessaladores.

Una característica interessant és el menjar. Els israelians mengen moltes llegums, fruita i verdura. Carn o peix també, però menys que nosaltres. Es pot menjar només a base d’amanides i hummus. N’hi ha infinites varietats i bé de preu. I es serveixen en els restaurants més luxosos i en els més humils. Tots tenen la pretensió de oferir els millor de tots. I la veritat és que estan bons. Això sí; t’han d’agradar els cigrons. En cas contrari, supose que el menjar no deu semblar tan bo. És com quan no t’agrada el sabor de les espècies.

També es fàcil observar que és un país de comerciants. Cada ciutat té el seu mercat. I hi ha parades de jueus o de musulmans. Cadascú ven els seus productes i té la seua clientela. Hem de recordar que per a complir els preceptes, tant els jueus com els musulmans tenen les seues normes. Després, si et fixes, pots observar que hi ha gent que compra allò que li convé a la parada on està. Perquè tots tampoc són de complir tots els preceptes que demana la seua varietat concreta de religió.

Un detall molt curiós dels supermercats és el lloc del caixer o la caixera. Quan nosaltres comprem algun producte fresc, per exemple fruita, verdura, carn en safates o coses com aquestes, o bé ja duen una etiqueta amb el pes i el preu o agafem nosaltres la fruita, la posem en una bossa, la pesem, agafem l’etiqueta, l’enganxem i duïem la bossa a la caixa. Allà no. Si, pose per cas, vols comprar tomàquets, n’hi ha en capsetes de plàstic obertes. A l’estant diu el preu per quilo, però a la safata no hi ha cap indicació. Davant del caixer hi ha una balança. El caixer o la caixera marca el preu i així s’estalvien posar etiquetes i que ningú faça trampes pel camí.

També crida l’atenció veure, de tant en tant, esqueles enganxades a alguna paret. Indiquen que s’ha mort algú. En això, res de nou. El que crida l’atenció és que estan escrites en àrab i tenen una creu. Vol dir que hi ha àrabs que són cristians.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *