Des de la Plana

Josep Usó

22 de maig de 2018
0 comentaris

Israel I.

Fa un any i mig, mai m’hauria imaginat que aniria de visita a Israel. De fet, ja fa molts anys, encara d’estudiant, vaig tindre la oportunitat d’anar-hi a treballar un estiu a una empresa química d’allà i vaig renunciar a anar-hi. D’aquells programes, més endavant la Unió Europea en va fer els Erasmus. Llavors es deien beques IAESTE. Ara ja em puc declarar públicament penedit. El cas és que des de fa un any, un fill meu hi treballa a una universitat d’aquell país. D’entrada, quan varem saber que hi aniria, la família ens varem preocupar. Al capdavall, gairebé totes les noticies que ens arriben són dolentes. Però el cas és que ja ha passat gairebé un any i la família varem decidir anar a visitar-lo. Llavors, tots aquells amb qui varem comentar el projecte, (poca gent perquè no cal avisar que no estaràs a casa) es van mostrar escandalitzats. Igual com ho estaven de preocupats pel fet que “permetérem” que un fill nostre treballés a un país tan insegur. D’altra banda, el fill ens anava comentant que el país no s’assemblava al que s’explica per ací. De manera que aprofitant unes petites vacances, hi hem anat. El que ara pretenc és, en poques paraules, donar-vos una idea de les múltiples sensacions que produeix aquell país.

D’entrada, cal dir que Israel és un país on moltes coses sorprenen a un valencià com jo. Per exemple, la mar. La mar, la Mediterrània, està a l’oest. El país està just a l’est de la mar. De manera que quan circules per una carretera i et penses que vas cap al nord, vas cap al sud. I el sol es pon per la mar. Tot sembla que està a l’inrevés. El segon detall sorprenent és sentir-te immediatament analfabet. L’alfabet que usen té unes lletres completament diferents. A més a més, no escriuen les vocals i s’escriu de dreta a esquerra. Qualsevol rètol de qualsevol establiment es converteix de seguida en un jeroglífic del qual només podem identificar els dibuixos o les fotografies. És una sensació sorprenent, especialment si s’està avesat a poder llegir el que hi ha escrit. El nom dels carrers, per exemple. Afortunadament, molta gent parla Anglès. O Alemany. També hi ha persones que parlen Castellà. Jo n’he trobat; però totes parlen amb accent sudamericà. I, en general, són amables i s’esforcen per ajudar-te.

Un altre detall que pot sorprendre és la presència de soldats pels carrers. Se’n veuen anant i venint. Amb armes o sense elles. Pujant o baixant d’un autobús o d’un tren. O caminant pel carrer. És un país on hi ha servei militar i els soldats es mouen uniformats pels carrers. Però no més que a Suïssa, per exemple.

Un altre detall sorprenent és la quantitat d’homes que duen la kipah. És com en diuen d’aquell barret menut que duen els jueus. Sembla que forma part de la seua vestimenta habitual i el duen sense cap problema.  També estan aquells que van vestits amb aquell barret negre, una espècie d’abric negre, barba i duen els rínxols cargolats caient-los per davant de les orelles (Els Haredim). No n’hi ha gaires, però es veu que viuen majoritàriament en determinats barris. En general, però, pels carrers es veu el mateix tipus de persones que es podria veure per qualsevol carrer d’una ciutat europea. Molts amb la kipah, però poca cosa més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!