Les dones que van treballar als magatzems de taronja de la Plana després de la guerra, en parlen amb naturalitat. Expliquen, con si res, que “l’amo” manava això o allò. I que calia obeir, perquè si no es feia el què et manaven, t’acomiadaven sense més. Quan se’ls feia veure que a “l’amo”, els alumnes d’ara li dirien el “Jefe”, elles responien que sí; que era el mateix. Però es veia de seguida que no ho era. Perquè la jornada es podia allargar fins a més enllà de les deu de la nit el darrer dia de l’any. I si alguna treballadora es rebel·lava perquè havia quedat per anar a ballar a alguna casa després de sopar, el “amo” decidia que “d’acord. Si vol, que se’n vaja, però demà que no torne”. Demà era Cap d’Any i també es treballava; però aquella dona ja no tenia lloc de treball.
I pensareu que això és molt fort. Tindreu raó, però no era tot. Per a poder treballar, les dones necessitaven un permís escrit de son pare, si eren fadrines, o del marit si eren casades. Aquest permís sembla que no es va abolir fins a ben entrat aquell període que anomenem la Transició. Peò això no era tot. Les dones podien treballar, però no cotitzaven. No es considerava treball, el què feien. “Ajudaven al sosteniment de l’economia familiar”. De manera que, quan deixaven de treballar i tenien edat de cobrar la jubilació, la jubilació només la podia cobrar el marit. Ens va faltar temps per a preguntar què passava si no t’havies casat.
També explicaven, per descomptat amb tota la naturalitat, que moltes d’elles havien tingut un bon marit. Els comprava roba (que volia dir que si els feia il·lusió comprar-se un vestit o unes sabates, els ho permetia). Perquè a casa, butxaca només n’hi havia una. La del pare de família. I ell era el qui decidia en què es gastaven els diners i en què no. Especialment colpidor va resultar el testimoni d’una dona que es va acabar separant del seu marit. En la època, un escàndol monumental. I els va dir als alumnes, mirant especialment a les alumnes: “Tant de bo me l’haguera deixat abans. Quan comencen a posar-vos condicions com no et poses això, o posat allò, no vages amb aquests o amb aquestes, o fes i deixa de fer allò altre, no us ho penseu. No us estima. Deixeu-lo de seguida”.
En resum i per no allargar-me. Una experiència fantàstica que l’any que ve repetirem. Possiblement, amb les cartes, un mitjà de comunicació que ha mort l’internet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!