Des de la Plana

Avui, a l’institut on treballe, hem dut a terme una experiència nova. I ha resultat fantàstica. Us en parlaré en més posts, perquè n’hi ha molt per explicar.

Avui, un grup de dones majors, ja jubilades, han vingut a l’institut per explicar alguns detalls de la seua vida a un grup d’alumnes nostres. Aproximadament de setze anys. I s’havien preparat un tema concret. “Les dones del segle XX en el magatzem de taronges. Les seues emocions i sentiments”.

D’entrada, teniem una mica de por per si els alumnes s’avorrien; perquè vivim en la època de la immediatesa, no tenim temps de res. Però hem aprofitat que en Història d’Espanya estaven donant el Franquisme. Es tractava que elles explicaren les seues petites històries amb l’ajut d’un power point que s’havien preparat i que després s’establira un diàleg, on tothom que ho volguera pogués preguntar. Només dir que, per horari, els alumnes no han gaudit del seu temps d’esbarjo i que, després de dues hores, ha hagut que interrompre la sessió. O encara estaríem allà.

Totes les històries, totes, han resultat colpidores.  I hem après, alumnes i professors, algunes coses que desconeixíem. Com a mínim, jo.

Totes elles van començar a treballar molt jovenetes. Alguna, als deu anys, altres als dotze. I totes reconeixien haver anat poc a l’escola. Algunes havien arribat a Vila-real amb cinc anys; altres hi han viscut tota la vida.

Per començar, una dona s’ha alçat i ens ha dit: “Tinc noranta-un anys i no he anat mai a l’escola. Vosaltres no sabeu la sort que teniu de poder estudiar. Aprofiteu-vos-en, que per a que vosaltres ara pugueu estudiar, es vostres àvies hem hagut de treballar molt durament. Jo, vaig començar a aprendre a llegir el poc que sé, l’any passat, quan em vaig inscriure en un curs al centre ocupacional per a la tercera edat”. I fins ací ha pogut dir, perquè se li ha trencat la veu.

També ens hem assabentat que alguna d’elles anava a treballar fins a Onda (15 km) per a treballar. Que quan acabava havia de tornar a casa. I que anava o tornava a peu. De vegades, si tenia sort i coneixia a algú, pujava a un carro dels que pujaven o baixaven taronges.  I ens han explicat que les jornades de treball eren de dotze o catorze hores diàries. Moltes vegades més llargues.

Quan parlaven de l’empresari, amb tota la naturalitat, parlaven de “l’amo”. Fins i tot alguna, la primera cosa que va fer va ser “estar en amo”, que volia dir anar a fer de criada a una casa.

Els alumnes ha costat un poc que s’animaren a començar a preguntar; però una vegada han començat, no hi havia manera d’aturar-los. Segurament, en arribar a casa hauran preguntat a les seues àvies i començaran a descobrir tot un món  que ja ha desaparegut, però només en part.

Per a un proper post us deixe les condicions laborals i la consideració en tant que persones de les dones.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!