Des de la sentència de la Manada, les reaccions s’han succeït a velocitat vertiginosa. Crítiques, contracrítiques, demandes de dimissions, rectificacions, aclariments (molts d’ells impossibles) i fins i tot l’enfrontament de tots els estaments jurídics amb el ministre de Justícia. Que, tot s’ha de dir, encara no ha dimitit. Per acabar-ho d’adobar, resulta que els violadors, una vegada han complert la seua pena, la que els han impost els tribunals de justícia, ja són lliures. Ningú pot prendre mesures de vigilància en cas que no estiguen rehabilitats. Si és possible que determinats delictes tinguen possibilitat de rehabilitació. Moltes malalties mentals no la tenen. Es poden tractar els símptomes, però la malaltia és incurable. De la mateixa manera que en el codi penal espanyol es considera que delinquir borratxo o drogat és una atenuant. Això tampoc ho entenc.
La sensació que em dóna és que ara, tant els estaments judicials com els homes en general estan espantats. espantats de veure com ix de barat violar a una dona o fins i tot matar-la. I que la gent haja pres consciència d’aquest fet. Perquè és la Societat la què promou la impunitat per aquests delictes. La que manté que els “piropos” són una mostra de cultura popular; la que riu dels acudits masclistes de molt mal gust. La que permet que es maltracte a les dones en la feina pel fet de ser dones. La que permet que, davant d’un delicte flagrant i filmat en vídeo hi haja jutges que no veuen cap mena de delicte. És la Societat que segueix comprant cotxes, o perfums, o qualsevol altra cosa anunciada per dones que només són considerades un objecte. O la que permet, se n’aprofita i fomenta el turisme basat en un model de sexe, drogues, alcohol i impunitat. O la que permet discriminacions de tot tipus a qualsevol lloc. Salarial, laboral o de poder anar pel carrer.
I són els responsables d’haver bastit aquesta societat, en la seua immensa majoria homes, els qui estan espantats. Perquè veuen vindre el final d’aquesta societat absurda, injusta i que discrimina tants col·lectius com no s’ajusten a uns patrons gairebé impossibles. I saben que, quan aquest model impossible desaparega, ells no tindran res per a oferir. Aixo és el que els espanta. Que després d’haver segut personatges importants en el seu món, passen a ser els empestats del nou món.
Segurament, ara ja han fet tard. La onada sembla imparable. De moment, ja tenim una altra víctima. Aquesta, ha perdut la vida. Ja veurem si s’arriba a considerar assassinat alguna vegada o només homicidi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!