Com més temps passa, més clar es veu. El poder que resideix a Madrid no aconsegueix el seu objectiu malgrat que ho ha intentat i ho intenta tot. Haurien pogut aprovar l’Estatut fa deu anys i ara no tindrien cap problema, a Catalunya. De la mateixa manera que haurien pogut aprofitar el desarmament d’ETA per a passar pàgina. Però continuen ancorats en un passat cada vegada més llunyà. I ara, des d’abans del 1 d’octubre passat, es van llençar per un pendent cada vegada més empinat que els mena, sense cap mena de dubte, cap a un futur no homologable com a país democràtic. Però malgrat tot, malgrat la brutal actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional el primer d’octubre, els dies d’abans iles actuacions posteriors; malgrat l’ocupació il·legal segons les seues pròpies lleis de la Generalitat, malgrat l’empresonament injustificat i injustificable dels presos polítics i dels exiliats, malgrat el desmantellament de tantes estructures com han pogut desmantellar; malgrat tots els intents de criminaitzar a persones, artistes i càrrecs públics per “delictes” de nom impressionant com “rebel·lió”, “sedició”, “delicte d’odi”, “comportament violent” i tants com en vulgueu imaginar, tots els seus intents topen amb la realitat. Ja poden parlar o insultar o mentir tant com vulguen, que els vídeos del primer d’octubre, entre altres, van fer la volta al món en menys d’un dia. I la seua credibilitat es va començar a dissoldre aquell mateix dia. I el Poble Català el tenen més unit i més ferm que mai. Està clar que això els enfurisma, però s’entesten en continuar per aquest camí.
Ara, després d’haver ignorat tots els consells dels països socis de la UE (i creditors, també) han aconseguit que aquests hagen hagut de moure fitxa. I el president de la Generalitat està a Alemanya, en llibertat, mentre l’ajustament de Ginebra s’ofereix com a mitjancer per a negociar. I Alemanya també demana, cada vegada d’una manera més ferma, que es negocie.
Però Espanya, aquella Espanya que semblava que havia passat del segle XIX, no sap ni vol negociar. Es veu que encara pensa que és una potència autosuficient i que no necessita ningú per a sobreviure. Però això ja no és cert, si alguna vegada ho ha segut. Ara, amb tot l’assumpte dels fraus en els títols universitaris, s’ha comprovat que el sistema universitari també està corromput. I, a poc a poc, anirà augmentant el percentatge d’institucions, de països, d’empreses, de persones, que acabaran convençuts que tot allò que s’associe amb Espanya caldrà posar-ho en quarantena. I arribarà un moment en el què Espanya es veurà obligada a negociar. Però quan més tarde, pitjors seran les seues condicions de partida. I millors les de Catalunya. Senzillament perquè els catalans ja fa molts anys que demanen diàleg i els espanyols es neguen. Aixi, quan a la UE li ixca més a compte substituir Espanya com a part de la negociació que convèncer-los d’asseure’s a una taula, ho faran. Per pur pragmatisme.
De moment, per anar posant la bena abans que la ferida, ja han començat a atacar a Alemanya sense solta ni volta. I a queixar-se de que “els tenen mania i enveja”. I com no aconsegueixen cap dels seus objectius, cada dia que passa, se’ls veu més rabiosos i més impotents. Si no desbloquegen la negociació abans d’un mes, ja no tindran pressupost per al 2018. I això, per a Espanya, no serà bo. La resta d’Europa no ho entendrà. I segurament no mostrarà cap mena de comprensió. Ara ja són un problema. Per a finals de maig seran un problema molt gros i urgent. Llavors pot ser hauran d’empassar-se la ràbia que sembla que els ofega i treure més benes. Les hauran de menester.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!