Al Trinquet.

Anit, per primera vegada a la meua vida, vaig anar al trinquet. Hi havia partida nocturna i una amiga ens va convidar a anar-hi. Vaig aprendre moltes coses. Com que en tot el grup que hi varem anar els que fèiem la primera visita només n’érem dos, ens van assignar un expert que ens anava explicant cada moment, cada detall del joc. I la nomenclatura. I una mica de la història, també. Així, vaig aprendre a comptar els punts, d’una manera anterior a l’aparició del Sistema Mètric Decimal. Per això una partida a seixanta punts ha de durar, si fa no fa, una hora. Per això els quinze, trenta, val i joc. Que es veu que la puntuació al tenis ve d’aquesta i no a l’inrevés. I vaig aprendre què és el ferir, que en altres jocs en diríeu “servei”. En aquest cas hi pot haver un feridor, que només fa aquesta feina en tota la partida. I la pilota ha de botar, necessàriament, dins d’un quadrat que hi ha al terra: el Dau. I si ho fa fora, és falta. I d’aquell personatge que en diríeu “àrbitre”, allà se’n diu Home bo. Que és la persona que guarda les pilotes i les claus. I hi ha unes grades al llarg del trinquet on s’hi pot asseure (i s’hi està) part del públic. I cal anar alerta de no rebre una pilotada. Perquè les pilotes, de cuir i massisses, s’asemblen molt a una pedra.

I m’anaven explicant que la pilota es pot jugar per davant, de rebot, per dalt, per baix, recta, buscant parets, llarga, curta i de moltes més maneres que no recorde. És el que té una nit tan intensa. I s’hi aposta, però se’n diuen travesses. I hi ha d’haver tantes apostes a favor dels rojos com dels blaus; per això el responsable d’aquestes travesses va apareixent entre el públic indicant a favor de qui es pot fer una travessa en cada moment.

Però hi ha tres detalls que vull comentar, per damunt de tota la resta. En primer lloc. Jugar una partida d’escala i corda com la que vaig veure anit, requereix una condició física extraordinària. Tots els jugadors són uns veritables atletes. I no són coneguts, fora del petit món dels trinquets.

En segon lloc, que allà no hi ha cap paraula que no siga dita en valencià. Cap ni una. Vaig pensar que, probablement, aquesta siga una de les raons per les quals el trinquet haja estat tan poc promocionat com a esport i fenomen cultural. Perquè és valencià.

I tercera; i possiblement la més important. Veure una partida (no un partit) és apassionant. És molt divertit. Molt. Com observar el públic que tens prop i escoltar els seus comentaris, previsions i records sobre els tombs inesperats que sempre pot haver en el joc. I a més a més, l’entrada és barata i no és precís fer travesses.

Fins i tot em van explicar que, durant el franquisme (mentre vivia Franco) hi solia haver rètols on s’advertia de la prohibició de blasfemar. De manera que els trinquets sempre deuen haver estat uns llocs on la llibertat calia encotillar-la especialment.

En resum: va ser una nit intensa i emocionant. Em vaig trobar amb gent que s’estima el País i la Llengua i que gaudeix amb un esport vibrant. Hi tornaré. De moment no us dic més.

He d’agrair les fotografies a una bona amiga. Carmina Ribés.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *