La mentida III.

Sembla que, com més va, més fem apareix. Després de tot l’escàndol del màster de la senyora Cifuentes, va començar el d’un company seu de partit. Quan ella ja es planteja retornar el seu títol a la universitat, el seu company Pablo Casado comença la seua pròpia peça de ball. L’home, que també havia fet el famós màster que havia fet la senyora Cifuentes, quan salta l’escàndol, respon amb un «jo ja tenia quatre màsters, abans. Un a Harvard, un altre a Georgetown i altres dos a Espanya. Com aquell que diu que el màster aquest és poca cosa, per a un personatge tan preparat com ell. Però ara la informació no circula per aquelles vies per on ho feia uns anys enrere. De manera que el màster de Harvard, molt prestigiosa universitat de Boston, havia consistit en la assistència a un curset de quatre dies, sense cap més requisit que assistir a les classes i que s’havia fet a Madrid mateix. I, per acabar-ho d’adobar, l’home no recorda si hi va anar becat o si va haver de pagar el curset de cap de setmana. De la resta, possiblement ja no en cal ni parlar. Perquè ell, en veure’s assenyalat amb el dit acusador, el primer que va treure del seu currículum, va ser el de Harvard.

El que es posa de manifest amb tot aquest escàndol és que molts d’aquells que tenen càrrecs amb responsabilitat, hi accedeixen gràcies a uns currículums que són falsos. I n’hi ha molts, d’aquests. Per exemple, el senyor Montoro va accedir a la presidència del FMI amb estudis fonamentalment de dret. Després el van fer fora, però això ja va ser per una altra de les seues especialitats.

I com aquests, podem pensar que els currículums d’aquests personatges que es passegen ben vestits, amb cotxe oficial i posat encarcarat són, en realitat, els d’uns indocumentats que com a gran mèrit tenen haver medrat en la estructura d’un partit polític que, quasi segur, es finança il·legalment.

Vist el què hem vist fins ara, caldria que tots els currículums de tots els polítics foren revisats per una autoritat externa i que, aquells que l’hagueren falsejat, foren inhabilitats a perpetuïtat per a ostentar càrrecs públics.

Però això no ho veurem. No ho veurem perquè, en realitat, els màsters també s’han convertit en una gran fon de finançament per a les universitats. Unes universitats que, en bona mesura, han primat la mida i el nombre d’estudiants per damunt de l’excel·lència en la formació i en la investigació. De manera que ens haurem de resignar a veure com el prestigi dels títols universitaris espanyols baixa. I com als nostres llicenciats, màsters i doctors, els resulta més difícil accedir a llocs a l’estranger.

Curiosament, en els darrers anys m’he adonat que hi ha molts catalans que ocupen bons llocs en universitats, instituts d’investigació o empreses de tot el món. I ho sé de primera mà, perquè ja tinc familiars en aquesta circumstància. Així, alguna cosa faran bé les universitats catalanes o valencianes, que els permet exportar científics amb prestigi arreu del món.

Tot i que, tal vegada, la clau de tot plegat siga aquesta. La formació científica. Molt sovint, en els polítics que viuen de ser-ho, ens trobem currículums farcits de títols plens de paraules altisonants però que, quan els reduïm al què, de veritat signifiquen, no volen dir res. Perquè aturem-nos a pensar què deu voler dir un màster en finançament autonòmic, per exemple. Al cap i a la fi, el finançament només és finançament. Recorden, pobra gent, aquells títols en economia domèstica que s’imparteixen en determinades universitats americanes.

Al final, per a tota aquesta gent, veient el què estem veient, serà útil aplicar aquella píndola d’un tweet de Gabriel Rufian: «Ens enganyen amb els seus màsters; però quan ens parlen de Catalunya, ens diuen la veritat».

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *