Pasqual caminava amb la mirada fixa al seu davant. Feia moltes hores, que havia començat a caminar. Estava molt cansat; però sabia que no es podia aturar. Quan va acceptar l’encàrrec, Jordi ja li ho havia dit.
– És molt difícil, però algú ho ha de fer.
I ell s’havia compromès. Era conscient de tot el que depenia d’ell, mentre caminava, amb la petita motxilla a l’esquena amb la documentació. De tant en tant, parava l’orella, per si sentia alguna fressa al seu darrere. Un parell de vegades li va semblar que sentia alguna cosa; al final, però, foren falses alarmes. Quan va arribar a dalt de tot de la carena, la neu quasi li arribava als genolls. Li costava respirar i tenia les mans entumides pel fred. Malgrat tot això, va somriure. Sabia que aquella era la ratlla que marcava la diferència entre la vida i la mort per a tots els qui havien confiat en ell.
Ara, mentre el nou President li imposa la medalla, recorda aquelles hores tan feixugues, mentre ell transportava a lloc segur tota la documentació sobre els voluntaris per a defensar la nova República.
– Gràcies a ell – anava explicant el President- totes les persones disposades a defensar el nostre país van poder dormir unes quantes nits tranquil·les. Les nits, i els dies, que ens calien per a bastir tot allò que havíem de tindre llest per al dia de la proclamació. I ell es va mantindre ferm, malgrat que les condicions…
Mentre el President parlava, Pasqual va somriure. Recordava que, en realitat, havia resistit tot aquell esforç perquè al final del camí l’esperava Rita, de la qual ningú no en sap res. Ni tan sols Rosa, l’esposa.
I ja ho diuen, que l’amor és la força més poderosa de l’Univers. També n’hi ha que expliquen que es pot morir per amor o fidelitat a un ideal. Però ell, que només té ocasió de visitar Rita una vegada o dues cada any, no n’està d’acord. Per a ell, el que és cert és aquella frase, que compara la força tractora d’un pèl de figa i d’un calabrot. Per això somriu, fins i tot quan la cerimònia ja s’ha acabat i torna, satisfet, cap al seu seient. Allà l’esperen Rosa i els fills.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!