Aprofitant que aquesta setmana l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha destacat aquest blog en la portada de la seua web, he escrit un petit conte. Jo volia que només fora una història innocent. Però veges quina passada m’ha fet el subconscient.
Marcel fa més de vint anys que ocupa el càrrec de president del Tribunal de Garanties Democràtiques del Regne. Als seus quasi setanta anys ja en fa més de quaranta que treballa en aquesta institució. Va començar com advocat de recolzament i va ser pràcticament, el primer lloc on va treballar. Feia molt poc que havia acabat la carrera i menys de dos anys que s’havia mort el Dictador. Des de llavors, ha recorregut tot l’escalafó fins arribar a dalt de tot.
Fa un parell d’anys, aprofitant una visita de les primeres autoritats europees, ell va poder explicar les funcions del Tribunal per a tot el món.
—Es tracta – comentava fent gal·la del seu anglès acabat de perfeccionar— de garantir que qualsevol instància de l’Estat compleix en tot moment uns paràmetres de democràcia, transparència i i fiabilitat homologables amb les de qualsevol dels països més avançats del món.
Possiblement per això, perquè n’està convençut de la certesa d’aquesta explicació, ara té la boca i els ulls tan oberts. Perquè el seu secretari, Adolf, ha entrat al despatx tot esverat. Quasi no s’aclaria a parlar. I, abans que ell haja tingut temps de preguntar-li què passava, han irromput al seu darrere un grups del què semblen guàrdies civils armats fins les dents. Només ho semblen, perquè duen la cara tapada.
—Què significa, això?
Els ha preguntat ell, escandalitzat. Però ni tan sols s’han dignat a contestar-li. Un d’ells se li ha apropat, l’ha apuntat amb un fusell al cap i li ha escopit:
—Cállate! Y siéntate!
Marcel encara ha volgut explicar-li que tot devia ser un terrible error. Que ell era un alt càrrec de l’Estat i que tenia immunitat absoluta. Però l’empenta l’ha deixat encastat al seu selló, immòbil i espantat. Quan ingressarà a la presó de Pozo de las Manzanas, tres dies després, ni tan sols sabrà sota quina acusació l¡han empresonat. Tan sols podrà recordar que el jutge que ha signat la seua ordre d’empresonament , era Íñigo Martínez de la Mancuerna i Girón del Pendón Morado Moraleja de Vicente. Un antic company d’estudis que, malgrat els seus nobles i inacabables llinatges, mai va aconseguir passar de primer curs.
—És possible que tants anys de Democràcia només hagen segut un miratge?
Es pregunta, mirant-se a l’espill. El rostre barbut i desconcertat que el mira des de l’altra banda del vidre, no li respon.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enhorabona, Josep !