Del dret i del revés.

Fa uns dies vaig llegir una opinió segons a qual Felipe VI ha comés el mateix error que el seu besavi, Alfonso XIII. Lligar la sort de la seua monarquia a la de un règim corrupte i ineficient, destinat al col·lapse. Ara, ell l’ha lligat, després del seu discurs del 3 d’octubre passat, a la sort del règim hereu del franquisme capitanejat per un partit polític què els jutges consideren una organització per a delinquir i amb una oposició que prefereix mantindre Espanya unida a qualsevol mena de democràcia.

Però en realitat, bé podria ser del revés. Es veu que a Espanya mana una petita oligarquia de famílies que estan avesades a tractar el seu país (i aquells que estan sota el seu control) com una finca de la seua propietat. I una monarquia com la dels Borbons els convé. I els va bé perquè aquests reis els permeten fer i desfer al seu antull sense massa interferències. Tal vegada així s’entendria la restauració, que va tindre lloc el 1874, en acabar-se la primera República i que es va estendre amb més o menys fortuna, fins al 1931. Bipartidisme, exclusió de tots aquells que no foren dels dos partits, caciquisme, intervenció de l’exercit en la vida civil… Fins que el 1931 la situació esdevé insostenible, Alfonso XIII se’n va i es proclama la segona República. Llavors, sense deixar passar el temps, comença la llarga nit del franquisme. Una nit de la qual, tal i com es veu ara, encara no hem acabat d’eixir. I això malgrat la restauració borbònica del 1974, en la persona de Juan Carlos I, un home que va ser designat per Franco mateix i que tots els poders de l’estat van voler fer passar com a convençut demòcrata. Un rei que va haver d’abdicar assetjat per tota mena d’escàndols. Al llarg del seu regnat s’han continuat fent tota ena de negocis bruts de tota mida. I els pocs rics s’han enriquit encara més mentre que els pobres ens hem empobrit del tot. I ara el seu fill, el primer que figura que ha arribat a estudiar a universitats, tan bon punt ha tingut ocasió s’ha mostrat com una persona intransigent i poc aguda (en podríem dir obtusa) que és qui atia, aquell 3 d’octubre, els més intolerants en contra de Catalunya i dels catalans. Fa més l’efecte que a l’oligarquia que requalifica, construeix infraestructures inútils i no fa les necessàries, la que malbarata en armes inútils i obsoletes, els convé tindre al front de l’estat un monarca fàcil de convèncer d’allò que més els convé (a ells). De manera que era bastant inevitable que en plantejar-se-li el conflicte optés per defensar els interessos dels seus. El desconcert i la cara de pocs amics que feia la nit del sopar de gala del MWC només indicaria que encara no entén res del què passa. Però, tal i com va arribar i tal com se’n va haver d’anar, el que va quedar clar és que no és el rei dels catalans. La ficció s’ha trencat i el rei no és compatible amb la República. Mentre, les famílies dominants han d’estar espantades. Sense el Principat, no podran mantindre la ficció de la seua riquesa. D’ací, la seua intransigència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *