Coincidències.

Ha passat en el cas Palau; ara passarà, i amb molt més nivell, en el cas Gürtel. Als corruptes se’ls condemna, però molt més si són enemics. Si són amics, la pena és lleu o se’ls indulta. Però el que no es permet de cap maners és que al corruptor li passe res. No siga que perga la tranquil·litat de dormir a un lloc segur. I el mecanisme sempre és el mateix. Una empresa, teòricament d’una solvència fantàstica, suborna algun polític en exercici o bé algun funcionari que tinga accés allà on interessa i accedeix a fer obra pública. Tant és quina obra. L’empresa tampoc la farà. Subcontractarà una altra empresa que tornarà a subcontractar fins que al final, els qui realment treballaran, ho faran per un pressupost esquifit i insuficient. Estalviaran en materials, mà d’obra i el que siga menester i l’obra serà de mala qualitat. Però això no importa, perquè quan s’haja de reparar o de fer nova, la mateixa empresa repetirà la jugada. De vegades, no cal ni això, perquè el país està ple d’autovies que s’acaben de sobte, túnels que no duen enlloc o de ponts que no tenen continuïtat per cap carretera. Els valencians, tenim el CASTOR compartit amb els catalans i ací el tenim.

Hi ha una segona variant de la jugada que consisteix en concursar amb un preu rebentat. I després, al·legar qualsevol causa per a incrementar els costs.

En tots els casos, les “grans empreses” sobreviuen només perquè cobren diners públics sense control. O controlat per aquells als quals han subornat (corromput), que és el mateix. Qualsevol d’aquestes empreses, quan ha de competir a un mercat lliure, fa figa. Per això, bàsicament treballen a Espanya o a països on hi haja un alt nivell de corrupció. Al primer món hi treballen poc, aquestes empreses.

Però la coincidència no és aquesta. Fixeu-vos que, quan el descobreix la malifeta, cas Palau o cas Gürtel, per esmentar-ne dos, els únics que tenen possibilitats d’anar a la presó són els corruptes. Els corruptors, mai. Perquè es veu que estafar els diners públics és un negoci honrat.

Em recorda una altra situació. Quan hi ha alguna operació en contra de la prostitució, sempre ho acaben pagant les dones que la exerceixen, però mai les màfies que trafiquen amb elles i que les tracten com a bestiar maltractat. I, per descomptat, en cap cas els clients, que aquests es veu que no tenen cap responsabilitat en tot l’assumpte.

Possiblement, només amb exposar públicament als corruptors i als clients d’aquelles xarxes que es veu que poden aconseguir qualsevol dona o home, de qualsevol edat, per a fer el què es vulga, caurien algunes màscares. Molt em tem, però, que no ho veurem. Els qui poden pagar el que els demanen, són aquells que no tenen mai problemes de liquiditat. I aquests, sempre són els poderosos de veritat. Com a molt, veurem caure algun quadre mitjà. Els responsables d’un d’aquells establiments que s’anomenen “clubs” o algun polític. Dels altres, dels que de veritat manen, mai en cau cap. Només cal veure on està el senyor Diego Torres o el senyor Urdangarín. I això que només és família política.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *