Avui, a Vila-real s’ha fet una manifestació en solidaritat amb Andrea, la jove que va ser assassinada, presumptament, per la seua ex-parella. Hi han anat 8000 persones, quasi una sisena part de la població de la ciutat. Una barbaritat. El problema és que és una manifestació absolutament inútil. No serveix per a res. És bo que la gent mostre la seua solidaritat amb la víctima d’uns fets terribles. I a tots els semblarà que han fet el què han pogut per evitar que una cosa com aquesta torne a passar. Però passarà. I passarà perquè no és un problema individual. És de societat. Les dones, que en la nostra societat tenen un paper subordinat, han deixat d’assumir-lo. I llavors, el conflicte entre ell i ella esdevé un combat a mort. I l’any passat, això va matar a quaranta-vuit dones. Poca broma.
Però és que els valors que permeten mantindre un paper subordinat de les dones, estan constantment recolzats pels mateixos poders, per les mateixes institucions, que ara s’escandalitzen d’una mort inútil, cruel i violenta. Posem un exemple.
Abans d’ahir, el Tribunal suprem va publicar una interlocutòria sobre la petició de llibertat condicional de Oriol Junqueras. Allà, tot i reconèixer que l’home mai ha tingut cap actitud violenta, ni tampoc que l’haja promoguda ni publicitada ni res de res, ha defensat la via unilateral. I per tant, això justifica l’aparició de la “violència legítima” de l’Estat. I, per aquesta violència, que l’home ni ha fet, no demanat ni emparat ni res, se li denega la llibertat condicional. Perquè el problema rau en la “unilateralitat”.
Quan els catalans voten si volen continuar o no dins d’Espanya, amb aquesta acció provoquen la reacció violenta, “legítima” en diuen els jutges. I això és el que és punible. Que prenguen una decisió i que siguen coherents és un greu delicte. En el cas d’Oriol Junqueras, poden condemnar-lo fins a trenta anys de presó.
Ara imaginem una dona maltractada. Si pren la decisió de deixar al seu maltractador, aquest fet unilateral li durà, com a conseqüència la violència d’aquest. I, com hem vist, pot arribar fins la mort. és evident que si a un li peguen i el maltracten, no pot negociar amb el maltractador que deixe la seua actitud. Perquè ell pensa que ella és la seua propietat. I res més.
Doncs això. Que l’argumentació del Tribunal Suprem culpa als maltractats de voler apartar-se dels seus maltractadors. Exactament igual com ho fem tots, cada vegada que una dona pateix una agressió. Els arguments que s’usen sempre són del tipus: “les dones no haurien d’anar a determinats llocs soles”, “no hi haurien d’anar vestides de manera provocativa”, “segur que no es va resistir prou” (aquest és especialment repugnant), “és que ell és molt bona persona, però té una primera reacció (un prompte) que no se’l pot remeiar”… I tants com vulgueu. Segur que això mateix ho heu escoltat centenars de vegades.
De manera que el mal està en la societat. Una societat que, malgrat el que diuen alguns papers, continua pensant que hi ha persones de primera, de segona, de tercera i de regional. Costarà i costarà molt, desarrelar aquesta manera de fer. Hi haurà moltes més víctimes, encara. I sempre hi haurà algú que la culpe d’atiar, amb el seu comportament, actitud, vestimenta, opinió o unilateralitat, la fúria del seu agressor. Aquest, pobre, no s’ho pot evitar. és violent de mena. No pot fer-hi més.
Doncs això. Andrea a la fossa i Oriol a la presó. Per desafiar als violents.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!