Mentre avança la campanya electoral més inversemblant que jo recorde, amb candidats empresonats, candidats a l’exili, mitjans de comunicació directament censurats i amenaces i dificultats per totes bandes, hi ha una altra batalla que sembla que es lliura amb molta més intensitat que no sembla. I que, vist el poc que va eixint a la llum, pareix una batalla molt dura. Ja fa molt temps que és públic que Espanya és un estat amb molta corrupció. De fet, fins no fa gaire, la corrupció era un dels problemes que més preocupava els espanyols (possiblement, ara estiguen més preocupats pel “problema català”). En gran mesura, els casos de corrupció estan relacionats amb el PP, tot i que altres partits també tenen més per callar que per a dir. Des del PSOE fins IU en el cas de les targetes negres de Caja Madrid, per exemple.
Amb el pas del temps, uns quants casos de corrupció han anat arribant als jutjats. Tal vegada el més famós siga aquell que va afectar el gendre i la filla del rei que hi havia. El pare del d’ara, per a entendre’ns. Però n’hi ha molts més. Molts. Des de les targetes negres, fins el cas dels discs durs de Bárcenas. Des dels casos de Madrid fins els de València. I sembla que no es poden aturar.
D’altra banda, fa uns mesos el BCE es veu que va decidir que deixarien de comprar deute espanyol a la marxa que el han vingut comprant fins ara. I també hem anat saben que en cinc anys s’ha buidat la vidriola de les pensions que tenia 71000 M€. Ara ja està buida del tot. I el deute públic fa molt temps que ha depassat el bilió d’euros (1.000.000.000.000 €). Només això, ens deixaria amb més de 21000 € per cap. Però és que ja n’hi ha més, de deute. De manera que cadascun de nosaltres devem una bona quantitat només per tindre el DNI espanyol.
En paral·lel, tot el procés d’independència del Principat ha desfermat una gran onada de patriotisme de curta volada que ha inclòs moltes banderes espanyoles penjades als balcons, allò del “a por ellos”, totes les intervencions de grups feixistes amb completa impunitat amenaçant, agredint, trencant i oferint espectacles lamentables amb salutacions nazis incloses. I també un fet gens negligible. Malgrat les evidents simpaties pels catalans per part de grans sectors de la població europea, de molts càrrecs polítics de tot nivell, a l’hora de la veritat, els grans responsables es van posar incondicionalment al costat del govern del PP. Des de Juncker a Tajani. I allà s’estan. Amb tothom sorprès i dolgut, per ací.
Pel camí, Juncker és agraciat amb el premi Princesa de Astúrias i un doctorat Honoris Causa per Salamanca. Serà casualitat.
I, de sobte, apareix un article que diu que Juncker, de Guindos i més, financen il·legalment el partit Ciudadanos amb fons europeus. A continuació, n’apareix un altre, “desintoxicació”, que desmenteix l’anterior. Però finalment, apareix una “resposta a desintoxicació” força contundent. De l’autor del primer article.
I allà, llegint-ho tot, un pot lligar caps i pensar que algú està encalçant una part de la corrupció espanyola i europea. Que deu ser algú poderós i amb interès en arribar fins el final. Perquè el advocat que signa el primer i el darrer article no treballa sol. Ni sembla que, ara mateix, treballe per a la UE. I sembla disposar de suficients mitjans com per a fer la seua feina amb garanties.
Pot ser això explicaria les reaccions histèriques davant l’èxit inqüestionable de la manifestació a Brussel·les. Des de la de González Pons fins la de la diputada Ayuso González. O la retirada de l’ordre d’extradició davant de la pèrdua de confiança en la col·laboració de la Justícia belga. Pot ser, tot plegat, no és res més que un crit de pànic en veure que els perseguidors s’apropen sense remei i que semblen implacables. Tal vegada algú d’aquells governants corruptes que encara estan al poder comencen a sentir pànic. I no poden evitar cridar. Al capdavall, una reacció molt humana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!