La campanya.

Aquesta setmana començarà la campanya electoral. Possiblement de les més kafkianes que mai s’han vist. Després de la proclamació de la República Catalana, l’estat espanyol va reaccionar amb tots els seus mitjans. Es podria resumir el seu tarannà negociador i conciliador amb la frase “a por ellos”. De manera que ara mateix (pot ser demà ja no) tenim un bon nombre de candidats electorals empresonats. I no està clar per quina mena de delictes, perquè els arguments judicials tenen una bona part de ficció. Una altra part dels candidats estan a l’exili. Però no es pot dir. Ni es pot esmentar tampoc el color groc, perquè és el que ha triat la gent per demanar l’alliberament dels presos polítics. Que tampoc es pot dir que ho siguen.

D’altra banda, els candidats d’allò que ells mateixos anomenaven “el bloque constitucionalista” ja semblen tots iguals. Voldrien prohibir les eleccions però se’ls nota que no ho poden fer. Semblen molt emprenyats amb tothom. No pot ser d’altra manera si considerem que les seues expectatives de vot són molt minses i tendeixen a baixar. Especialment si considerem que cada dia que passa, des de Madrid (que és des d’on ara mateix es manega Catalunya) cometen noves errades. I la policia persegueix a tot aquell que diu alguna cosa fora de to. Però només en un sentit. Si s’insulta els catalans, o se’n fa burla d’ells o dels ferits per la brutalitat policial del 1 d’octubre, no passa res; però si es diu que no cal patir perquè al final tots tindrem massa, ja te la jugues, malgrat que acabes dient que és la del morter. I es torna a les frases aquelles de quan el franquisme, que calia esquivar la censura (tu ja m’entens). I es denuncia TV3 perquè no és “normal”. I el qui ho diu pertany a un partit imputat com a presumpta organització delictiva. I ara ens faltava l’il·luminat de Pablo Iglesias acusant l’independentisme de despertar el fantasma del feixisme. No li preocupa que hi haja feixisme. El que proposa es veu que és mirar cap a una altra banda. Com sembla que encara fa la UE. I mentre, aquest és el darrer mes en el qual el BCE es veu que comprarà deute espanyol. I ja no hi ha diners per a pagar ni les pensions, ni gairebé res. Ens ho han furtat tot, però es veu que no és convenient dir-ho. Per si de cas.

Al final, en dues setmanes i mitja, caldrà votar. I després esperar que l’estado respecte uns resultats que no li agradaran. I que la UE li ho permeta. I continuar treballant, pagant i callant mentre els de sempre continuen malbaratant allò que ni és seu ni saben com guanyar. O bé, si en som prou i la victòria és clara, ens trobarem abocats al precipici d’un estado a punt de fer fallida, amb una UE que veu com el nazisme (a l’estado només casos aïllats. Milers de casos aïllats) avança imparable davant la indiferència d’uns polítics que no arriben al nivell de mediocres i que només es preocupen del seu benestar immediat.

Més enllà de tot allò que es dirà aquests propers dies, el que caldrà serà votar massivament el proper dia vint-i-un. I després vigilar la presumpta tupinada. D’un partit que té tants casos aïllats de corrupció, bé ens podem esperar qualsevol cosa. I de la resta de partits que s’anomenen “oposició”, no cal esperar gaire. No donen per a més.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *