Que els qui manen de veritat a Espanya no tenen cap mirament quan veuen perillar la seua supervivència, ja ens ho pensàvem. Però ara ho sabem del cert. Que la democràcia és una forma de govern que permet als ciutadans exercir canvis més cosmètics que altra cosa, també ens ho pensàvem. Però ara ja ho sabem del cert. Quan hi ha hagut una votació que podia canviar realment les coses, s’ha prohibit, s’ha atonyinat a la gent que anava a votar indefensa sense contemplacions, s’ha empresonat a tot el qui s’ha pogut i ja veurem com acaba tot.
Que la corrupció a l’estat espanyol és immensa i que ho empastifa tot ja ho sabem. Està tan clar que tot aquell que queda en situació de poder començar a aclarir fins a quin punt està tot putrefacte, més de pressa que altra cosa, passa d’aquesta vida a l’altra. Des de Rita Barberà fins al fiscal Maza, passant per tots els testimonis de la trama Gürtel que han mort oportunament. I tots sense cap causa sospitosa; per descomptat. Però sense autòpsia, tampoc. En això s’assemblen a aquell papa, Joan Pau I, que només va durar vint-i-vuit dies, en el papat. Després ja van anar apareixent assumptes tèrbols a les finances vaticanes.
Que la Unió Europea és una institució que prioritza els interessos dels estats per damunt dels de les persones, també ens ho pensàvem. I ara també sembla que siga així; però no només. Més enllà dels interessos dels estats membres, el què sembla defensar són els interessos econòmics d’algunes corporacions. De manera que en realitat la Unió Europea sembla que cada vegada està més controlada pels interessos econòmics d’algunes elits que pels seus polítics.
Que molts dels dirigents polítics europeus són de molt baixa qualitat, no ens ho pensàvem, però ja ho estem comprovant. Fa uns anys, ens pensàvem que Durao Barroso era del pitjor que es podia trobar; però ara ens trobem amb un Juncker que es retrata acceptant, a canvi del seu paperàs, un doctorat honoris causa per la universitat de Salamanca. Però també ens trobem amb una Angela Merkel a la qual li esclata a la cara el seu fracàs, accepta anar a unes noves eleccions en les què encara perdrà més i que deixaran Alemanya bastant a mercè dels nazis.
De la mateixa manera, ja es veu que Emmanuel Macron no resoldrà els problemes d’una França que no pot continuar mantenint la seua “grandeur”. I els francesos ja es preparen per a cercar un recanvi. La seua dificultat raurà, com sempre, en no tocar per a res els interessos d’aquells que viuen a cos de rei a base de no pagar imposts i de manegar els diners d’ací cap allà. D’especular, que és una manera de guanyar molts diners sense produir res de profit.
Però el que hem après aquesta setmana és que les coses no sempre es mantenen fermes. Els poderosos no sempre són els mateixos. Van canviant. Ve a compte, aquest aprenentatge, de la cimera Europa – Xina. Allà, la representació xinesa ha demanat parlar de Catalunya. I ho van demanar formalment. Inclòs a l’ordre del dia. Lògicament, els europeus hi van accedir. Ho van fer perquè no tenien cap altre remei. Xina és més poderosa que Europa. Llavors, els xinesos ha transcendit que van demanar que s’apliqués el mateix criteri a Catalunya (afer intern d’un estat europeu) que als conflictes que té Xina amb les “seues minories”. Per exemple, Taiwan o el Tibet. Els europeus van dir (o diuen que van dir) que hi ha diferències. Però com el punt estava a l’ordre del dia i Xina és poderosa, el cert és que ells es van obligar a callar. Els interessos xinesos va quedar clar que són més importants que els europeus. Supose jo que a partir d’ara les empreses xineses que operen a Europa tindran les mans lliures per aplicar als treballadors, als competidors i als països europeus on treballen, la legislació que més els convinga. O a exigir les infraestructures que necessiten per al transport de les seues mercaderies.
Perquè Europa fa molts anys que ven, com a gran producte, la societat més avançada i humana del planeta. I semblava veritat. Ho semblava fins que s’ha vist que no ho era. I si no és cert això que ven, té poca cosa més per a oferir, ara mateix. Molts països petits amb passat gloriós enfrontats entre ells, amb polítics de poca o gens talla manipulats per interessos econòmics aliens. Una societat que deriva cada vegada més cap a l’extrema dreta i que, a la vegada, veu com alguns dels seus membres comencen a marxar. Per no tindre, no té ni capacitat per a defensar-se. Continua depenent de l’ajut militar dels EUA. I això ja es veu que no eixirà de bades. Caldrà pagar-ho. I si es paga, hi haurà menys recursos per a la població i més descontentament. Per aquest camí, i això encara no ho sabem del cert, però no sembla ja impossible, el més fàcil és acabar dissolent la Unió Europea. De fet, la Gran Bretanya, soci fundador, ja se’n va. I Escòcia ja no sembla tan empipada, d’eixir-ne. Pot ser li resultarà millor veure què passa des de fora que dins.
De manera que continuem aprenent. Aprendre és de les millors coses que es poden fer, a la vida. Sempre es pot aprendre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!