Avui torna a ser vint de novembre-

Avui fa quaranta-dos anys, jo tenia un examen. De Física. I, en arribar a l’institut, el director ens esperava i ens va dir que no hi havia classe. Nosaltres li varem dir que teníem un examen i que era de Física (el Director era catedràtic de Matemàtiques). Però ell ens va dir que tot anava a ser com si una setmana no hi fos. Torneu d’ací a una setmana exactament i tot continuarà igual. I és que el dia abans es va morir Franco. Ja circulaven tota mena d’acudits sobre la mort del «equipo médico habitual» signades pel dictador. De tota manera, la nit abans ja es veia que alguna cosa passaria, perquè van canviar la programació de la televisió i van posar «Objetivo, Birmania», una pel·lícula bèl·lica.

Quan varem tornar, ens vam examinar de Física. I el professor de Lengua (llavors de lengua només n’hi havia una, el Castellà. Igual com ho volen ara) ens va comentar que teníem un alumne nou, a la classe. I és que al fons de l’aula, havien penjat un cartell amb el «testamento político del Caudillo». Amb imatge inclosa. Tot en tons marrons. I allà s’hi va estar el testamento político tota la resta del curs.

Aquella setmana, a més a més de la música sacra a totes les emissores, estava la capella ardent. Amb una cua immensa d’espanyols que anaven a retre un darrer homenatge a l’home que havia aconseguit que acumularem un endarreriment de quaranta anys més respecte a la resta del món. I Pinochet fou l’únic cap d’estat que va anar a l’enterrament. Anava amb una capa blanca, amunt i avall. Espanya acabava de perdre, sense remei, la darrera província africana. El Sahara. Marroc se la va annexionar en una operació que va incloure una derrota de l’exèrcit espanyol per rendició. Sense disparar ni un sol tret. Però no se’n parlava gaire. Hi havia crisi econòmica, perquè la crisi del petroli del 1973 els va agafar sense gosar moure res; amb el Caudillo malalt ningú es volia arriscar a prendre cap iniciativa.

Quasi de seguida va començar la Transición. A Portugal, el país del costat, estaven en la Revolució dels clavells. I també es comentava que era curiós, que una revolució costés menys morts que una transició. Perquè de morts n’hi havia. Estaven els de l’ETA, els del terrorisme de l’altra banda, que mai s’aclarien i els dels incontrolados. Com la massacre del carrer Atocha, per exemple. I hi havia les amenaces de l’exèrcit, i les operacions militars més o menys encobertes. Cinc anys i escaig més tard, va arribar el 23F, el 1981. Pel camí s’havia aprovat la constitució. Jo encara no la vaig votar, per mesos.

I vaig veure les imatges del Guàrdia Civil amb tricorni i pistola a la tribuna d’oradors del Congreso. I els tancs passant pel cantó del pis d’estudiants on vivia a Burjassot.

I les manifestacions demanant l’estatut per al País Valencià. I el canvi sobtat de jaqueta de Manuel Brosseta. Que es va fer blaver perquè li havien promès algun càrrec i no li’l van donar. Com a molts d’altres. I va arribar el PSOE al poder, però no va canviar gran cosa. Cada 20N hi havia les mateixes celebracions i commemoracions. Al Valle de los Caidos i a tot arreu. Hi havia misses, manifestacions, atacs a qualsevol que anés pels carrers aquell dia i es trobés amb una banda de feixistes…

Més tard, va tornar a manar el PP (alianza popular s’havia canviat el nom). I el nou cap era un tal José Maria Aznar. Fou la època del «España va bién». I fou quan es va fer la gran bombolla que ens costarà una fallida, que ens ha enfonsat l’economia i que ha deixat els valencians com a pobres, però contribuents nets a la caixa de la resta de comunitats.

El cas, però, és que en aquests quaranta-dos anys, mai s’ha deixat de celebrar la efemèride de la mort de Franco. És curiós que es celebre la mort i no el naixement. I es fan misses. I el Valle de los Caidos encara està allà. I la fundación Francisco Franco encara rep subvencions. I els morts de la guerra continuen soterrats allà on els varen enterrar els seus botxins.

Supose que, per anys que passen, a Espanya es continuarà celebrant aquesta dara. Perquè no troben cap personatge que encare millor allò que ells entenen com les seues essències pàtries. I es continuarà sota el govern d’uns quants que es succeeixen a ells mateixos en els càrrecs clau. I que se n’aprofiten tant com poden de tot allò que fem els qui no ens podem escapolir: els qui tenim una nòmina o les empreses que no pertanyen al restringit club d’aquelles que pertanyen als qui manen.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *